Havia decidit no escriure’n res mentre em durés la ràbia i el desconcert. He rebut, però, una trucada del nostre benvolgut director Capdevila i m’ha demanat que ho fes, que escrigués alguna cosa en relació a l’afer. Li dic, naturalment, que d’acord i és així que em situo a dimarts 17 de novembre, cap a la una del migdia. Connecto salvadorsostres.com i m’adono que hi ha un article preparat per a l’endemà. L’article es titula “Adéu”. El llegeixo amb esgarrifances. Jo m’estimo Salvador Sostres. Estimo el que escriu i com ho escriu. I sé veure i distingir de seguida quan es presenta estrictament com a provocador o quan allò que escriu representa bellesa i veritat perquè li surt de dins i aleshores sacseja consciències. L’estimo també a ell com a persona, una de les més lliures, generoses i alegres que conec. Llegeixo el seu darrer article a l’Avui, després de vuit anys i mig de presència diària. Tres-cents seixanta-tres articles per any. Sostres s’acomiada dels lectors, que són encara, en aquell moment, uns lectors que ignoren la notícia. Li faig arribar un sms i em contesta agraint-me’l. Veig, més tard, que ha decidit penjar l’article el mateix dimarts 17. No vol esperar que sigui dimecres. L’allau de comentaris que rep és immediat. Més de dos-cents. Sostres és, sobretot, estimat. Els qui l’odien són principalment aquells que diuen sentir-se tant catalans com espanyols. Que, per cert, deu ser la línia adoptada ara per l’Avui, el qual automàticament deixa de ser-nos útil com a punt de referència en la premsa escrita. El corró socialista que tot ho domina tenint com té tan pocs diputats al Parlament! Al vespre aconsegueixo parlar amb en Salvador. El noto serè tot i el desengany. La columna de l’Avui ha estat sempre la seva màxima il·lusió com a escriptor. I no és pas que estiguem de dol. Perquè Sostres és viu, ben viu. És veritat que ja no escriurà al diari, on, llevat de molt poques excepcions, ja només queda crosta socialista i espanyola. Però anem bé, devem fer-ho bé. Si no fos així, res de tot això no s’hauria produït. Hi ha nervis, molts nervis. No suporten ni la veritat ni la llibertat. Ens volen súbdits i amb el cap abaixat. Tot el contrari de Salvador Sostres i Tarrida.
