Els catalans tenim cada vegada més motius per voler ser independents. Ja en tenim tants que sembla innecessari parlar de nous. Però, al meu parer, hi ha un motiu molt important que corre el perill de passar desapercebut de moment. I seria fatal que no li donéssim la gran importància que té.
No cal dir que les conseqüències del canvi climàtic, que ja es comencen a notar amb les temperatures extremes i el desglaç polar, cada vegada són més presents a tots els caps. Però n’hi ha una que afecta molt especialment i molt directa el nostre país. El Consell Mundial del Clima, una organització de l’ONU, integrada per experts de més de 150 països, ha estudiat les conseqüències del canvi climàtic fins al final d’aquest segle, si no hi ha cap canvi de política o si els canvis són insuficients. El resultat és un desplaçament cap al nord de la frontera de les zones càlides del planeta.
En el mapa que van ensenyar a la TV alemanya, els efectes a tot el voltant de la Mediterrània són dràstics. La meitat oriental de la península ibèrica (i per tant tots els Països Catalans) forma part de l’extensa part d’Europa (fins a una línia Bordeus-Lió-sud d’Alemanya) que tindria una temperatura tropical de 40° la major part de l’any. Imaginem-nos, doncs, una Catalunya amb un clima com l’actual al Congo o a l’Amazones i el que això representaria com a mínim per a l’agricultura, la ramaderia i l’habitatge. O en l’escenari més desfavorable, fins i tot per a la desertització del país. És tant fora de lloc pensar que ja des d’ara s’haurien de començar a fer estudis per preparar solucions i alternatives, des de canvis de cultius fins a transvasament d’aigües des de regions més afavorides?
I creiem de debò que la política espanyola, amb el seu vol gallinaci, seria el millor motor per fer front a aquest perill històric? No podem creure més aviat que seria un govern republicà català el que més eficaçment podria afrontar aquest desafiament secular? De la mateixa manera que les elits dirigents espanyoles gairebé sempre miren més pels interessos de les grans famílies poderoses que no pas (diguin el que diguin) pels de la gent humil del carrer, no hi hauria el perill que es diguessin a cau d’orella i amb la seva miopia habitual: “Ves per on el clima ens pot solucionar el problema català… Quan a Catalunya tot peti, ho comprem tot i hi plantem ananàs”?
Tinguem-ho clar: el canvi climàtic pot canviar del tot la fesomia del país, amb totes les dràstiques conseqüències socials i econòmiques que això comportaria. Per a mi, és un motiu més (i gros) per no deixar el nostre futur a les mans de gent forana que ni ens entén ni ens vol entendre. O creus, amable lector, que soc massa pessimista?
Certament, la gent comença a protestar a tot arreu reclamant mesures que frenin els possibles desastres. Però d’una banda fins i tot ni els experts ni els polítics més ben intencionats no es posen d’acord sobre les mesures adequades, que trastornarien profundament la manera de viure a la qual la gent s’ha acostumat. I, d’altra banda, els poderosos precisament als països que més contribueixen a empitjorar el clima (com la Xina, els Estats Units, el Brasil, etc.) només es preocupen dels interessos immediats del seu partit, dels seus votants o del seu clan, i segueixen la tàctica del “després de mi, tal dia farà un any”. I així, malauradament, no seria res d’estrany que les pitjors prediccions del Consell Mundial del Clima s’acomplissin.
Fa poc, en un llibre que vaig llegir casualment, hi vaig trobar una sarcàstica citació de Mark Twain que massa sovint pot ser d’aplicació actual: “Estic segur de no tenir cap prejudici pel que fa a raça, color de la pell i creences religioses. En tinc prou amb saber que una persona és un ésser humà. No es pot ser res pitjor.”
Una possibilitat és que la humanitat estigui en camí de aniquilar-se ella mateixa. La lluita per evitar-ho s’haurà de fer a molts fronts diferents. Però fer-ho seriosament i no pensant que els nets ja ens trauran les castanyes del foc. I a casa nostra hauríem de fer-ho nosaltres. Hi haurà canvis que no dependran de nosaltres de poder evitar, però sí que hauríem d’intentar de fer les adaptacions progressives que calguin. I això podríem fer-ho nosaltres millor que el munt de mitjanies que governa el país de ponent.
