Sí, vaig estudiar Dret. Quasi per eliminació. Vaig especialitzar-me en Dret Públic. D’aquest àmbit del coneixement vaig saltar a la Gestió Pública. I finalment he acabat treballant amb metadades, planificació estratègica i avaluació d’organitzacions.
Aquell COU, a l’Institut Emperador Carles, del barri de Sants, quan havia de prendre la decisió de què estudiar, de què fer, de què voler ser, dubtava entre filologia catalana i dret. I una professora borde de llengua catalana em va fer descartar filologia catalana. Però en el fons, la meva tria tenia un punt de buida. Jo volia ser militar. Però era català. I era independentista.
Si Catalunya fos un país normal, com aspiro a que ho sigui, jo ara mateix segurament estaria a l’Afganistan, amb alguna divisió de soldats catalans en missió de pau i d’ordre auspiciada per l’ONU.
Per a mi la Catalunya lliure que vull, el país normal que vull és també aquest país amb un exèrcit professional, molt ben format, i compromès tant amb la defensa de la seva pròpia col·lectivitat com amb la defensa dels valors de la civilització arreu del món.
Des de petit he sabut tenia esperit militar. Sabia ser obedient i, d’alguna manera, també sabia fer obeir, o coordinar, o dirigir, o digueu-li com vulgueu. Era fort i era compromès. Tenia iniciativa, pensament estratègic i era disciplinat. Crec que hauria tingut tots els atributs per haver pogut ser un bon militar en qualsevol país del món. Però vaig néixer català. I no ho he pogut ser, perquè els catalans l’únic exèrcit que coneixem és el que ens ha massacrat al llarg dels segles, l’espanyol. Per fer broma alguns dels meus amics em diuen “Paton”, però no compensa aquesta certa frustració per no haver pogut fer allò que pensava estava destinat a fer. Vull ser un país normal perquè tots “com jo” també hi tinguem cabuda i puguem aportar a la col·lectivitat el molt que sabem podem aportar.
Sí, jo ara hauria d’estar a l’Afganistan amb la Divisió Aerotransportada Germans Badia. Sí, jo hauria de formar part d’un exèrcit català petit, però capaç d’assegurar la defensa del nostre territori, la participació -amb els nostres aliats- de la defensa col·lectiva d’un espai com l’Europa Occidental i implicat en l’assegurament de la pau i la llibertat al món, a través de les missions de l’ONU.Ser al món també al costat dels Marines, dels Navy Seals, de les UKSF, de les tropes daneses, franceses, etc.
Mossèn Ballarín un dia va explicar la teoria de la «microtesticularitat catalana». Els catalans havíem estat, des de feia tants segles, implicats en tantes guerres, i amb una tan feble demografia, que el resultat és que al llarg dels anys i anys, dels segles i segles, els catalans més valents guerrejaven i morien, i els catalans més covards s’ho estalviaven, ho defugien, però finalment eren els que es reproduïen. I això, al llarg dels segles, hauria provocat aquesta microtesticularitat catalana. I en aquestes vam arribar els xarneguets com jo, i poc a poc hem anat alimentant les files de l’independentisme i mestissant també fins esborrar aquesta microtesticularitat que un dia definí mossèn Ballarín de la nostra identitat col·lectiva. I ara ens sobren collons. Tot i que malauradament també estem sotmesos a la constant de l’estupidesa que definí el professor Claudio M. Cipolla en el seu “Manual de la estupidez humana”. I aquests dies assistim a una evidència de l’efecte devastador que pot tenir l’estupidesa en qualsevol col·lectiu, fins al punt de fer perillar assolir l’estat propi.
Però sí, jo vull un estat català per tenir un país normal en el que la gent com jo puguem fer el mateix que fa la gent com jo a tots els països del món.
Aquest dia arribarà. Catalunya serà independent, i tindrem el nostre exèrcit, i participarem de la defensa col·lectiva de la nostra civilització. L’independentisme sempre ha catalitzat tota la seva proposta a través del frame «un sol poble». Mentre l’unionisme cada cop ha radicalitzat més la seva proposta fins convertir-la en purament identitària, etnicista. La intoxicació unionista ha arribat molt lluny i ha calat fons en certes parts de la nostra societat. Però, i no en tinc cap dubte, tota la gent que ara mateix té prevenció davant la independència, l’endemà de la mateixa, l’endemà de la independència, veurà que tot el discurs unionista era mentida i que tot el país, també ells, viuen millor i són millors.
Llavors ens trobarem, en aquest nou exèrcit català, tots. El nou país tindrà un exèrcit, i aquest exèrcit catalitzarà les nostres millors energies i valors. Com a Israel, en el nou estat català l’exèrcit formarà part de la nova identitat col·lectiva.
Vull que un dia el món sigui millor perquè hi ha un petit poble que ha esdevingut un nou estat i que participa de totes les missions internacionals per posar fre a la barbàrie. Vull que un dia totes les nacions del món estiguin orgulloses d’haver donat suport a la causa de la llibertat de Catalunya i amb el seu reconeixement hagin fet possible el naixement d’un nou estat, de l’estat català.
Sí, el nou país també permetrà que molts trobem el nostre lloc en el món. El nou país i el seu nou exèrcit esdevindran un element que generarà una força centrípeta i cohesionarà tot el teixit social. Des dels «poligoneros» fins els pijos de l’upper, la Catalunya rural i la urbana, l’agrícola i la industrial.
