Els nabius o avajons són els fruits de la nabinera o avajonera, també dita mirtil (Vaccinium myrtillus). La paraula Vaccinium sembla que vol dir jacint de flor blava, mentre que myrtillus prové de Mirtil, el nom del fill d’Hermes, el déu missatger de l’Olimp, un net de Zeus Sembla que Mirtil va fer algunes malifetes i el van matar. El seu pare el va convertir en la constel·lació del Cotxer, ja citada per Ptolomeu.
He pensant a escriure sobre els nabius perquè gairebé cada dia en menjo un grapat, prop de 100 g, Comprem pots de 500 g i no duren una setmana. És una bona quantitat.
La Gran Enciclopèdia Catalana ens diu que la nabinera és “una mata de la família de les ericàcies, de 20 a 50 cm d’alt, de rizoma reptant, de branques cantelludes, de fulles caduques, ovades, agudes, serrulades i verdes brillants, de flors d’un verd pàl·lid rosat, solitàries o geminades, i de fruits bacciformes, rodons, de color negre blavós, mengívols. Creix en matolls i boscs de l’alta muntanya”.
Hi ha moltes altres baies similars als nabius (totes Vaccinium) i molta informació és confusa, ja que la majoria de la que tenim és en anglès, confusa també en origen. Totes les “berries” tenen noms diversos segons el lloc. La traducció més comuna de nabiu és bilberry, però també hi trobem European blueberry, whortleberry, huckleberry, i blaeberry. No s’ha de confondre amb el blueberry (Vaccinium corymbosum)), molt més citat. El nabiu és de color negre blavós, mentre que el blueberry, nabiu blau, és blau, com el seu nom indica. També trobarem el nabiu de grua, el cranberry (Vaccinium subgenus Oxycoccus), de color vermell. No m’embolico més perquè la botànica no és el meu fort.
Aquí ens quedarem amb el nabiu, sense cognom, el Vaccinium myrtillus de color negre blavós. Malgrat la semblança en aparença i la proximitat en la classificació botànica, el nabiu té unes propietats úniques que el fan especialment saludable.
El nabiu és poc calòric, 100 g ens proporcionen 37 kcal. La composició és relativament variable, ja que, com la majoria dels vegetals, es veu influenciat per l’origen geogràfic, el clima, el moment de la recol·lecció, el temps i condicions d’emmagatzematge, i, especialment, les característiques del sòl. Respecte als macronutrients, les diferències no són molt grans. Genèricament 100 g contenen aigua (85%), hidrats de carboni (9,5%), proteïnes (0,5%), i greixos (0,4%). La fibra està entre el 3% i el 4%, principalment cel·lulosa, pectina i xilans.
Conté bastants minerals, com ara fòsfor, potassi i magnesi, però en cap cas podem considerar-los fonts d’aquests micronutrients. Igualment conté tiamina, riboflavina, àcid pantotènic, nicotinamida, vitamina C, i β-carotè. En quantitats apreciables, conté alguns àcids orgànics, principalment cítric. L’acidesa es deu als àcids cítric i ascòrbic (la vitamina C). També hi trobem àcid hidroxicinàmic, resveratrol, catequines i tanins.
A banda de les substàncies citades, els fitoconstituents dels nabius són àcids fenòlics i els flavonoides. Dels flavonoides destaquen les antocianines. El nabiu té un contingut d’antocianina més elevat en comparació amb altres tipus de baies i probablement sigui això la causa de les seves “virtuts”. El contingut total d’antocianines del nabiu és d’uns 500 mg per 100 g de fruita, encara que varia segons sòl i processat. La coloració fosca es deu al seu alt contingut en antocianines. També es considera que els efectes beneficiosos per a la salut dels nabius es deuen a les antocianines que conté.
La molècula d’antocianina consisteix en un “nucli” d’antocianidina amb monosacàrid unit. El sucre pot ser glucosa, galactosa, xilosa, arabinosa o ramnosa. Les principals antocianidines del nucli de les antocianines són la malvidina, delfinidina, petunidina, cianidina i peonidina. La malvidina i la delfinidina i podrien constituir gairebé el 75% de totes les antocianines dels nabius i elles es podria deure les particulars característiques dels nabius.
S’ha afirmat que els nabius tenen efectes preventius i terapèutics potencials sobre moltes malalties. Els estudis epidemiològics dels darrers anys indiquen que el consum elevat d’aliments rics en compostos bioactius té un efecte positiu en la salut humana i el nabiu és una fruita molt rica en aquestes substàncies, que tenen efectes antioxidants, antitumorals, antiinflamatoris, hipoglucèmics i antimicrobians. Per tant, podrien disminuir el risc de malalties, com ara càncer, malalties cardiovasculars, ictus, malaltia d’Alzheimer, diabetis, cataractes, etc. fins i tot malalties relacionades amb l’edat. Tanmateix, tot i que hi ha molts estudis que han investigat els efectes antioxidants i altres relacionats amb la salut de les antocianines i les baies i extractes o sucs rics en antocianines, només uns quants han utilitzat el nabiu en si, i les dades dels assaigs controlats en humans són escasses.
Com actuarien les substàncies bioactives presents als nabius? Suposem que de dues maneres. Hi ha proves que indiquen que aquests compostos són biodisponibles i bioactius. És a dir, són absorbits, encara que en petites quantitats, per l’intestí, metabolitzats i excretats per l’orina. Per altra banda, tindrien efecte sobre la microbiota.
A paper meu, una combinació del fort component antioxidants de les antocianines i l’estimulació del sistema immunitari en actuar les substàncies bioactives sobre la microbiota.
Amb tot, entre les sorpreses que ens proporciona fer recerca basant-nos en fets provats i no en el boca-orella, a la bibliografia no trobem res sobre el famós i sempre reconegut benefici dels nabius per als ronyons i, en general, les infeccions del tracte urinari.
Fins on jo sé, només hi ha un estudi sobre l’efecte nefroprotector dels nabius en rates. Se’ls donava un tòxic i les rates que havien pres 100 mg/kg diari (si fos jo, no arribaria a 7 g per dia) restaven protegits del tòxic. Res, però, sobre infeccions urinàries.
L’explicació està en les confusions de nomenclatura. El nabiu és poc habitual a Amèrica del Nord (Estats Units i Canadà, concretament). Allà són molt més freqüents el nabiu blau (blueberry) i el nabiu de grua (cranberry). Justament, si investiguem a la bibliografia trobem un respectable nombre d’estudis que relacionen el nabiu de grua amb la prevenció d’infeccions del tracte urinari. Per fer més complet l’embolic, el nabiu de grua en espanyol és diu “arándano rojo”.
És cert que el consum del nabiu de grua s’ha recomanat àmpliament per a la profilaxi de les infeccions del tracte urinari i l’alleujament dels símptomes adversos. L’evidència ha fet recomanar el suc de nabiu de grua en la medicina tradicional per a les patologies del tracte urinari.
El que no sabem a ciència certa és quins components derivats del nabiu de grua són els principals responsables dels seus efectes protectors contra les infeccions del tracte urinari.
La meva opinió és que són els mateixos que he comentat abans per al nabiu.
La pregunta reflexió final és si el nabiu és adequat per a les infeccions del tracte urinari com pensàvem a causa de la confusió lingüística. La resposta, òbviament, no la tinc, però sí una opinió fonamentada. Jo diria que sí, fins i tot han d’anar millor. Els pobres americans no en tenen gaire d’aquest fruit meravellós. La raó per dir això és que la quantitat de components bioactius és més alta en el nabiu que en el nabiu de grua.
Conclusió: jo segueixo amb els nabius i no penso anar a buscar nabius de grua.
Recomanació final. Sempre mireu la informació basant-vos en el nom llatí de fruites, herbes, peixos, etc. Les llengües són riques i, sovint, les mateixes paraules tenen significats diferents. Un exemple, el pomelo. El “pomelo” en espanyol és l’aranja (Citrus × paradisi), mentre que pomelo (també aranja grossa; Citrus maxima ) en català en espanyol és pomelo chino o limonzón.
