Aquesta obra, d’unes dimensions considerables, sembla un compendi de la trajectòria vital d’Aragay com a artista. En primer terme hi veiem una figura femenina asseguda, mirant-nos. Podem copsar, a simple vista, el tractament una mica naïf de la forma humana. Potser pensarem que Aragay no en sabia més. Bé, és cert que potser no fou un gran pintor –sí que va ser un gran ceramista i un excel·lent il·lustrador-, però existeixen desenes d’obres del període de joventut de l’artista que ens demostren molta aptitud tècnica. El seu mestre, Francesc d’Assís Galí, pronuncià sobre ell: “És l’alumne més aprofitat i de condicions artístiques superiors a tots els altres que han passat per l’Escola”. No és pas poca cosa.
L’escena de l’obra és plenament noucentista. La dona asseguda davant el Mediterrani, amb una serenor al rostre contrària a tot pathos, tal com aquells burgesos catalanistes volien construir una Catalunya sense convulsions socials, farts de pistolerisme i terrorisme. En moltes obres noucentistes el paisatge mediterrani és indeterminat. Aquí, crec jo, és clarament distingible i no és un paisatge català: és un indret toscà. Fixem-nos en el cromatisme dels edificis. Ens transporta a la catedral de Florència o a la de Siena, amb els seus tons verdosos a l’exterior reflectits pels marbres. El vaixell de veles també ens dóna una pista: està pintat amb els colors de la bandera italiana. No només ens diu això aquest vaixell. També ens parla de la seva relació amb el mestre Galí perquè hem de tenir en compte que aquest tipus de vaixells era un motiu que va contagiar el mestre al deixeble i que ambdós anirien repetint al llarg de la seva trajectòria.
Per què la Toscana i no la Costa Brava o el Garraf? Aragay va visitar Itàlia el 1917 becat per l’Ajuntament de Barcelona i aquell viatge el va marcar per tota la vida. Tal com ha indicat Xavier Castanyer a la seva tesi doctoral “La projecció d’un ideal estètic durant el Noucentisme: Josep Aragay i Blanchar (1889-1973)”, Aragay va modificar des d’aleshores la seva estètica passant d’un recargolament barroquitzant a una sobrietat molt més propera al Renaixement. Aquest quadre que ara veiem és una mostra d’aquesta sobrietat. Alhora, quan va tornar a Catalunya, el record d’allò que el va corprendre va fer que escrigués el llibre de poesies Itàlia (1918) editat per les Publicacions de “La Revista”.
Un aspecte rellevant de l’obra fou també el seu primer propietari: Salvador Riera i Fàbregas. El prestigiós galerista de la Dau al Set del carrer Consell de Cent era de Breda, com Aragay, i es conegueren essent Riera tot just un jovenet inquiet. Riera anava a aprendre català amb l’esposa d’Aragay, Teresa Solà, una mestra depurada pel franquisme. Fa gràcia saber que Aragay va il·lustrar la portada d’un llibre satíric en vers sobre el poble escrit per Riera. Es va titular “Breda. Pinzellades a tort i a dret” i va provocar força enrenou.
Finalment queda una dada a tenir en compte. Quan creuen que va ser pintat aquest quadre? El 1917? Tirant llarg, el 1923? Ens han dit que el noucentisme es va acabar amb la dictadura de Primo de Rivera. La sorpresa és que aquesta obra és de l’any 1970. Aragay es va mantenir fidel a uns mateixos postulats al llarg de tota la seva vida i va seguir essent noucentista fins que el van enterrar el 1973.
