Ubicat al port d’Arenys de Mar hi ha el restaurant que porta el mateix nom. És un restaurant mític, de tota la vida, i que em sembla que abans tenia seu en un altra zona del poble. L’espai és un rectangle gegant sense massa decoració amb tot de taules molt ben separades les unes de les altres. No sembla un restaurant sinó una sala amb taules i cadires, un lloc habilitat per menjar-hi peix sense massa expectatives més. Tens la garantia que ets a Arenys de Mar i a més a més al port. No podria fallar gaire cosa si parlem de cuina marítima. I aquesta cosa que tant agrada dir ara de cuina de proximitat. Bé, em sembla que no podríem menjar amb més proximitat.
Tastem els calamars, tendres, amb l’arrebossat just, i no l’humiliant excés que et trobes al producte congelat. Les cloïsses van cobertes d’una salsa amb molta ceba que les tornen encara millors. La carn es voluptuosa i gustosa. Els musclos a la marinera, grossos, molsuts. I els sonsos també d’una mida molt superior a la comuna. Això són sonsos i la resta són excuses. Multipliquen per 4 o per 5 la mesura habitual.
De segon provem la paella i la fideuà. La primera és un despropòsit: l’arròs està passadíssim i el gust és més aviat nul, poc treballat. Fa la sensació de paella en sèrie, paella de cadena de muntatge, a l’engròs, amb totes les deficiències que provoca treballar així amb el menjar. La fideuà però, és agradable. No és la millor fideuà que hagi menjat mai, ni de bon tros, però és bona. Correcta. Hi ha trossos de llamàntol, musclos, gambes i llagostins. El professor Colomer, home del poble, insisteix que provi les gambes d’Arenys: les d’aquesta paella per suposat no ho són. Si això són les gambes d’Arenys ja podem plegar.
Coca de recapte a l’hora de les postres. Diuen que és bona. Jo opto per una llimona gelada d’aquestes que demanàvem quan érem petits. Sòrdida nostàlgia. I no per la nostàlgia sinó per la llimona. Però en fi, tira avall que se sol dir.
Acabo de dinar i penso que augmentant una mica els primers n’hauríem tingut ben bé prou. També penso que cada vegada m’avorreixen més els restaurants d’aquesta mena. No hi trobo les ganes de volar més alt que em provoquen altres llocs. El peix era bo i de vegades ens vénen ganes de menjar així, buscant la bona relació qualitat preu. De vegades. Uns calamars. Alguna cloïssa. Però cap cosa que m’emocioni i em faci escriure un article apassionant. Escriure sobre gastronomia m’entusiasma quan el restaurant és fantàstic, quan em transmet un sentiment que va més enllà del plat i la forquilla, o quan és un lloc nefast, dolentíssim, i la queixa es torna una arma afilada per explicar cada detall i advertir del perill al públic. És això el que m’apassiona d’escriure sobre restaurants. Quan el lloc, en canvi, és completament normal, pla, ni dolent però tampoc extraordinari, sento que l’article navega per la monotonia. Un article insuls, com l’arròs de la paella. Com les gambes.
El Port m’ha semblat un bon lloc per menjar-hi calamars, per fer-hi algunes tapes sense importància però que són bones i gustoses. El Port és un restaurant d’èxit i els motius deuen ser la qualitat i el preu que finalment pagues per aquella qualitat –i quantitat.
El Port és un restaurant normal i aquest article no té res d’extraordinari.
Bar Restaurant el Port d’Arenys
Zona Portuària, s/n, 08350 Arenys de Mar, Barcelona
937 92 16 00
Preu mig: 30€
