“Recordaré dos ejemplos nada más: el de aquel unitarista empedernido y metafísico, don Nicolás Salmerón, que se volvió el más noble y entusiasta defensor del autonomismo, y hasta abrazaba en público a nuestros curas, siendo furibundamente anticlerical; y el de don Francisco Cambó cuya agria juventud estuvo llena de estridencias, y luego en su madurez ha sido el más ambicioso propugnador de una España casi fabulosa por la grandilocuencia” Així expressava Gaziel els prodigis que es podien aconseguir amb la mútua coneixença entre Catalunya i Castella al seu article “La hora de la diplomacia”, publicat al volum “Tot s’ha perdut” al que ens referíem la setmana passada. La realitat ens assenyala, però, que de Salmerons n’hi va haver ben pocs, i sovint no van tenir ni la bondat desinteressada ni l’honradesa sincera del centralista que esdevingué estimat capdavanter de la unitat dels catalans. No obstant qui arribà a presidir la Solidaritat Catalana va ser l’amic espanyol que els catalans sempre hem anhelat com a aliat de les reivindicacions del país.
En efecte, l’andalús Nicolás Salmerón y Alonso (1838-1908) símbol vivent del republicanisme històric, pertanyent a la facció unitarista, tercer President de la I República, càrrec del que dimití en oposició al restabliment de la pena de mort, i diputat a les Corts de la Restauració, va ser un dels més ferms opositors a la Llei de Jurisdiccions al costat dels diputats catalans i de gran adversari del catalanisme va passar a encapçalar el nou moviment d’unitat política que s’estenia a Catalunya després de l’atac al Cu-cut i La Veu de Catalunya. Va presidir la tribuna de la “Manifestació monstre” al Saló de Sant Joan, el gran acte d’homenatge als diputats, llegí públicament el manifest del Tívoli on s’expressaven les aspiracions dels solidaris, s’enfrontà als atacs dels lerrouxistes i fins fou objecte d’un atemptat anticatalanista a Hostafrancs, quan es dirigia a fer un míting amb Francesc Cambó. Salmerón, mort abans de la desfeta de la Solidaritat, creia que el moviment que havia donat a Catalunya la categoria d’una escola vivent de civisme que hauria volgut que estengués per tot el regne.
Quan tots els partits i moviments polítics catalans van deixar de banda les seves diferències per un objectiu comú, per una candidatura única que inclogués des dels regionalistes fins als republicans, dels carlins a la Unió Catalanista amb l’excepció dels partits dinàstics i els acòlits de “El Emperador del Paralelo”, van descobrir a la bancada republicana un home que era capaç d’enemistar-se amb els seus per defensar una causa que ell creia legítima, sense cap interès ocult ni cap estratègia maquiavèl·lica, sense res a guanyar que no fos la dignitat que ja havia mostrat durant la breu etapa republicana. Diuen que Maura va dir, referint-se al fet que Salmerón hagués rebutjat la presidència del grup republicà per acceptar la dels solidaris, que entenia que preferís encapçalar un poble que només una facció.
Avui, quan una gran majoria de catalans, de la dreta a l’esquerra alternativa, del liberalisme econòmic al socialisme, dels indepes històrics fins als federalistes desenganyats i els autonomistes esdevinguts sobiranistes, estem d’acord en voler decidir el nostre futur, podríem trobar un Salmerón, un no català, que s’avingui a encapçalar la defensa de la Catalunya que vol organitzar una consulta sobre la independència? De Gabilondo a Suso de Toro, els catalans hem demostrat un agraïment, entre la candidesa i la sorpresa, per aquells altres ibèrics que no només no ens ataquen sinó a més ens comprenen o ens miren d’entendre. Si a més, algun d’ells volgués fer un pas més i arriscar-se en una defensa i a un compromís polític que a Madrid no els pot portar més que problemes, incomprensions, mals de cap i censures –com el mateix Salmerón va patir, per cert–, les possibilitats d’èxit potser serien les mateixes però guanyaríem en efecte simbòlic importantíssim.
Per cert, fent una cerca a Twitter descobreixo, gràcies a L’Independent de Gràcia, que el monument a Nicolás Salmerón que presidia l’inici del carrer que en algunes etapes havia portat el seu nom, avui Gran de Gràcia, està guardat en un magatzem. No seria un bon moment per tornar-lo a situar al seu lloc?
