A la majoria de persones, la mort ens fa molta por. La volem tan lluny de nosaltres que comencem per canviar-li el nom: diem que algú traspassa, com si estiguéssim parlant de diners que movem d’un compte a un altre. O bé diem que algú ha passat a millor vida, quan som prou intel·ligents per no creure’ns-ho. També diem sovint que algú se’n va. Ens agrada dir-ho perquè potser així ens pensem que no se n’ha anat del tot, que pot tornar en algun moment i que s’acabarà la broma pesada de no poder-lo veure més. Com el germà trapella del poema de Vallejo que s’amaga tan bé que ningú el troba.
El dia 13 de juny se’n va anar el meu sogre, Juan Miguel Royo Garrido. Jo el coneixia des de l’any 97, quan la meva dona em va portar a casa de sons pares per primer cop. Em van ensenyar la casa de tres plantes on vivien i jo no sabia ni què dir: mai no m’havien ensenyat abans un pis com si hagués anat a una agència immobiliària. Així doncs, em limitava a dir “ahà” a cada moment mentre recorria les habitacions. La meva futura sogra, valenciana de Sumacàrcer, em va imitar tot estrafent la veu: “Ahà! Ahà! No saps dir altra cosa?”. El meu sogre, no recordo com em va acollir. Però ben aviat em va poder fer la seva broma preferida a taula, aquella que adreçava a tots els gendres futuribles: “Coge, sinvergüenza”. Tenia facilitat per explicar acudits molt dolents que et feien riure perquè tenia un riure encomanadís.
El Juan Miguel va néixer accidentalment a Barajas el 1945. Però no hi va viure mai, sinó que va viure primer a l’Hospitalet i, a partir de finals dels 80, a Sant Andreu de la Barca. Va ser un home treballador, d’aquells que va començar a pencar sense cotitzar a partir dels 14 anys, si no abans. Temps després va muntar una fàbrica de pedra artificial i va ser cap d’obres. Avui en diríem un emprenedor. A Martorell, hi va promoure uns pisos i uns pàrquings al carrer de Sant Joan. A Sant Andreu de la Barca, l’últim que va fer va ser la darrera reforma de la plaça de la Roda, al capdavant d’un estol de paletes i manobres maldestres. Encara el recordo sense samarreta però amb casc, explicant que les planes i les gavetes s’havien de netejar perquè el ciment no hi fes crosta. En deu fer deu anys, de tot això.
Va tenir cinc criatures, tres fills i dues filles, una dels quals és la meva dona. Era un home familiar i, un estiu que va tenir calés, se’ls va emportar a tots amb la caravana per Espanya. A l’agost i en caravana per Espanya. Amb cinc canalles petites i xiscladores per les rectes calcinades de Guadalajara. Cal molt d’amor per fer això. O, també per complaure’ls, anar a la torre de Coma-ruga pel port de l’Ordal mentre les criatures jugaven a aixafar-se contra les portes de l’R-18 familiar mentre el cotxe s’enfilava pels revolts costeruts de la N-340.
Fa vuit anys, va tenir l’encert de prejubilar-se. Després d’això, va seguir passejant per la recta del Palau amunt i avall. I va seguir el ritme de dinars i sopars amb fills i filles, gendres i joves, les set nétes i el nét. De tant en tant, una setmana a Salou. Platja, piscina, passejades. Gustos senzills d’home senzill i generós, d’aquests que et convidava al bar.
El febrer d’aquest any, d’un dia per l’altre, va haver de deixar els seus preuats Ducados. Patí una pancreatitis aguda que el va deixar baldat i que el va enviar a l’hospital dos mesos durant els quals els fills i la dona l’hi van acompanyar cada nit del món. Feia llàstima veure altres pacients desassistits a les nits, a vegades també durant el dia, i en canvi feia goig veure la desfilada de família que acompanyava sempre el Juan, per allò del tal faràs tal trobaràs.
El meu sogre Juan Miguel era del Madrid i darrerament veia 13 TV. Sempre em va dir Andrés. I jo me l’estimava perquè tot això m’era ben igual. Des del dia 13, quan se l’emportà una malaltia més fumuda i més fulminant que la pancreatitis, no em deixen de venir al cap alguns versos que no consolen i sobretot aquell de Vallejo de “nos haces una falta sin fondo”. Juan, ja sabem que ets de la broma, però fes el favor de sortir de l’amagatall perquè ja ens hem avorrit de no trobar-te i no sé com explicar-li a la meva filla gran que allò de la ressurrecció al tercer dia no cal entendre-ho al peu de la lletra.
