Si la separació de CDC i UDC s’hagués produït ja fa molt temps, com molts hauríem desitjat, potser no hauríem pogut evitar una sensació de pena i fins i tot potser hauríem pensat que vés a saber si esperant una mica no s’hauria pogut convèncer als duranistes de pujar al tren independentista, per poc probable que ho creiéssim. Ara, però, després del trist espectacle de la “consulta espadalera”, la única sensació, la única reacció, és un sospir d’alleujament i un “ja era hora” que ens surt del cor.
Deixant a part les formalitats i la negociació dels detalls del divorci, per CDC hi haurà, per fi, un camí net de brossa per davant, i Artur Mas ja no haurà de suportar cada dos per tres que el desautoritzi la quinta columna duranista. Per a UDC, la maniobra Duran-Espadaler, aquests senyors que creien que encara podrien fer ballar el President al so que ells toquessin, ha acabat en un desastre. És igual si les sigles d’UDC al final se les queden els uns o els altres, si queda una UDC “indepe” i un “Construïm pels altres, o una UDC i una USC (Unió Social-cristiana de Catalunya) o totes les variants que el lector vulgui. Allò que compta és que ja s’haurà acabat que la cua vulgui remenar el gos. I quedarà clar d’una vegada que l’era Duran ha aconseguit provocar una sangonera, que des dels 20.000 afiliats que dembla que tenia el partit els anys 80, hagi ara baixat per sota dels 5.000. Mal balanç pel totpoderós president.
Sóc dels que sempre ha dit que la federació es trencaria abans del 27S. Però no m’atribueixo cap mèrit especial, perquè era la cosa més natural que es podia esperar a la vista de l’allunyament accelerat de les cúpules de CDC i d’UDC. Molts (i ho comprenc) es feien creus de què en Mas no es tregués del damunt aquest llast que duia a l’esquena. He pensat sempre que si li costava de tallar els lligams amb gent amb la que havia fet tants anys de camí costat per costat, era potser per l’esperança de què el curs dels esdeveniments portessin un canvi d’orientació d’UDC. En el moment que això s’ha demostrat definitivament impossible, ha donat el cop de puny al damunt de la taula que tots desitjàvem, i ha retornat a molts la confiança en ell i l’entusiaseme que hagués pogut trontollar. Ara CDC pot anar senzillament per feina.
En canvi a UDC potser hi veurem batalles homèriques per dilucidar qui és que es queda i qui és que n’ha de sortir. i jo no veig que Duran i companyia ho tinguin tan segur. Que hi hagi gent d’UDC que cregués que, passés el que passés, CDC seguiria ballant al so que en Duran toqués, i que ser a les menjadores del partit seguiria sent rendible, explica que els duranistes hagin obtingut aquesta victòria pírrica de la que només se n’han pogut alegrar un parell de dies. Ara, però, que les perspectives són de quedar-se al costat de la via com unmuntet de pedretes inútils, mentres el tren s’allunya, m’imagino que en un congrés extraordinari (que sembla que en Duran no deixarà fer) les majories serien diferents. Perquè en realitat no crec que UDC es composi de dos grups, sinó de tres: els duranistes, els independentistes i els oportunistes (d’aquests n’hi ha a tots els partits, no ens enganyem). I aquests que ara han inclinat la balança mínimament cap a Duran, potser a la votació següent. amb les perspectives de quedar fora de joc i de col·locacions ho farien cap a la banda de Castellà i els seus. Ja ho veurem.
Però, pel nostre procés, el que passi ara a UDC ja no té cap rellevància i ha passat al nivell d’anècdota marginal. Ara els factors primordials en la cursa cap a la independència crec que són dos. Un, les possibles reaccions desesperades de Madrid, que provoquin mesures excepcionals de l’independentisme català. D’això, per desgràcia, potser encara n’haurem de parlar és del que voldríem. L’altre factor és el capgirament de perspectives electorals que porta la “Llista amb el President”, usant la terminologia preferida per ell.
Una cosa que contínuament m’ha meravellat és la ceguesa de tants polítics catalans (i no diguem ja dels espanyols, però d’aquests no m’estranya res) per copsar l’envergadura de l’habilitat estratègica d’Artur Mas. Fins i tot a ERC (es diu que no tant Junqueras com alguna gent influent del seu entorn) molts només han tingut davant del nas la pastanaga de sobrepassar CDU i de ser ells els que encapçalessin el tram final i decisiu del camí cap a la independència. Això els va fer refusar l’oferta de llista unitària d’en Mas. Ara es trobaran amb un escenari canviat de cap a peus. No hauran de competir amb una CiU desacreditada pels duranistes, sinó amb una CDC neta de rèmores que s’arriscarà fins i tot a presentar-se sense les seves sigles pròpies, i amb un President que ha donat les mostres d’energia i de decisió que n’esperava tothom.
Jo donaria un consell als d’ERC (que ja sé que no seguirien ni que jo fos algú de prou prestigi, cosa de la que n’estic a llegües de distància): mirin d’afegir-se a la llista “amb el President”, si és que encara hi fossin a temps. Sense ERC, la llista ja serà, sense cap dubte, la més votada. Però amb ERC dins, arrasarien. Llàstima que la masofòbia i la miopia d’alguns no ho farà possible. Junqueras ja ha llançat la idea d’una llista conjunta d’esquerres, una “Aliança per la República Catalana” (o com se’n digui al final) per contrarrestar la força de la llista del president. La seva proposta, però, té una sèrie de punts febles i contradictoris. Això, però, deixem-ho ara per una altra ocasió. Abans tocarà parlar del moviment sísmic que ha provocat en Mas amb la seva proposta a Molins de Rei, que tampoc està exempta de riscs.
Passi el que passi, una cosa és ben segura: aquests mesos vinents seran dels més apassionants de la història de la nostra terra. I ho seran, com els vells com jo mai hauríem cregut que encara ho poguéssim veure.
