Artur Mas ha demanat per segona vegada unitat al seu entorn perquè les eleccions del 27 siguin “plebiscitàries de debò”. Afirma el president de la Generalitat que té “imputs” que el fan desconfiar de l’èxit de la jugada. “Imputs” és un eufemisme per no dir “enquestes”. Mas ha forçat l’envit. Després d’haver fracassat amb la crida a la unitat als partits, ara ha proposat a les tres entitats independentistes més potents una llista “amb el president i no del president”. Debades. No pot ser. Hi ha al peu del carrer una indignació, un odi, de classe. Una part significativa de la societat té unes altres necessitats. “Acabar amb les retallades”, “Tancar els corruptes” o “Que paguin els rics”. Són divises justes, fàcils de pair i de compartir. Sovint amaguen falles estructurals profundes. Hi ha “retallades”, hi ha “corruptes” i hi ha “rics”. Tan cert com hi ha malcriats, espavilats, il·luminats i ganduls. De vegades són els que més criden. Aquesta situació divideix la societat. Marca prioritats desajustades amb l’anhel de tenir un Estat propi. Que el poden diluir o desactivar. Perquè “tenir un Estat propi” vol dir enfrontar-se a l’Estat aliè. I això demana la màxima unitat. Que no hi és. Òmnium Cultural, l’Assemblea Nacional i l’Associació de Municipis per la Independència no podran atendre la crida del president. Perquè integren sensibilitats enfrontades. I coven, en una part dels seus afiliats o socis, aquests odis. Un odi dirigit també cap al president. Artur Mas ha d’anar pensant en els noms que l’acompanyaran en una llista tan hàbil com sigui capaç de fer. I que els déus desmenteixin els “imputs”. Si encara preserven el sentit de l’humor.