Tinc un amic (tot i que no tinc clar que l’hagi de tractar de tal) que té un gust especial per als restaurants bons. El dia que ens vam conèixer, mamat com anava, va decidir convidar-me a sopar al Gresca. A mi m’agrada menjar i menjar bé, i tot i que no tinc gaire idea dels tecnicismes dels gurmets ni d’aquesta colla de tarats que es dediquen a fer articles sobre restaurants a la Time Out, si que puc dir que sé diferenciar el que és bo del que és dolent. M’ha passat sempre i ho detecto en una gran varietat de coses, no només en el menjar.
La qüestió és que a mi tot aquest tema no m’havia interessat mai gaire fins que aquest meu amic m’hi convidà el març del 2018. Hi va haver un abans i un després, perquè el Gresca és un magnífic restaurant. El seu xef, Rafa Peña, ha dividit el local en forma d’U en dues parts, una on hi ha les taules del restaurant pròpiament dit i on hom s’hi entaula de forma clàssica (assegut en cadires, taules amb estovalles etc.) i l’altra on hi ha el bar. Aquell dia ens asseguérem al bar, que és essencialment una barra a banda i banda, feta d’algun tipus de pedra fosca que segueix el contorn de la paret fins a una petita zona on es pot seure en tauletes pròpies de bar, just abans d’arribar al punt més baix de la U. Allà s’hi troba l’àrea de cuina, oberta, de manera que es pot menjar tot veient com treballen els cuiners. Més tard ens hi acabàrem asseient (al meu amic li agrada molt veure com treballen per a ell).
Malgrat menjar tapes , que a priori no té res de notori (bé, eren extraordinàries; Ostres, unes hamburgueses sensacionals i altres platets fantàstics), l’impacte que tingué aquella nit en mi fou tal que vaig decidir que hi havia de tornar.
Quina millor ocasió per tornar que convidant-hi una italiana, la raça ària de les dones! Bé, era una italiana una mica de sota carro, una dona que m’exaltava els instints (Com totes les italianes, en general. I com les noies de sota carro, també en general). M’explico: Tatuatges arreu del cos, pírcings amunt i avall, un puntet quinqui extraordinari, perfil aguilenc clàssicament itàlic (que bé que els queda a elles!) i ulls arrodonits i grans que guaiten d’una forma que només he sabut veure en les italianes. És un tret únic i nacional, com aquesta elegància natural de la qual ja en parlarem. A vegades detectem la bellesa però no aconseguim explicar-la, o donar a entendre per què allò és bo. Passa igual amb els ulls de les italianes.
La gràcia d’aquella noia era com es barrejava tot aquest batibull de característiques que semblaven tant rotundament oposades les unes amb les altres, però que d’alguna manera encaixaven en el seu cos com un trencaclosques perfecte.
En qualsevol cas, era la persona correcta per dur al Gresca. Una cuinera de professió, simpàtica, una mica inconscient, en el sentit que no es qüestionava massa les coses abans de fer-les, simplement les feia. Una virtut en molts casos, una gran tara en molts altres. Diametralment oposada a mi amb tot el que comporta. Vivia des de feia pocs mesos a Barcelona i ens havíem conegut a través d’un amic d’una amiga, italià, que havia muntat una mena de mini colònia per als seus connacionals a Barcelona. Ella m’havia fins i tot escrit abans de conèixer-me per demanar-me informació sobre la ciutat. On podia trobar tal cosa i tal altra, excursions, museus, música … Aquest amic d’una amiga, també expatriat de la península veïna, em tenia en gran consideració i per això l’havia derivada cap a mi.
Doncs bé, la Chiara (així es diu) i jo començàrem a veure’ns tant dins del grup com fora, sense arribar mai a tenir una relació íntima pròpiament dita. Em limitava a ajudar-la i a explicar-li les qüestions nostrades, ja fossin les llengües, el conflicte o qualsevol cosa sobre la meva ciutat. Tenia aquella sensació que era una qüestió de temps que passés alguna cosa. Un dia hi hauria la petita empenta que tot ho desencadena. Res seriós, és clar. Tampoc era el que buscava ella.
I missatges per aquí, altres per allà, busques una escletxa, alguna cosa sobre la qual treballar. Tot sobre segur, no fos cas. A vegades ho proves una mica més i “piano piano, Quim, non c’è fretta”. La recerca de l’empenteta. Per orgull, mandra o una combinació de les dues, ho deixes córrer fins que, no saps com, al cap d’un temps aquesta cremor interna que tots portem dins et demana que hi tornis i au, ja hi som. La convido al Gresca, i ella, amb aquella inconsciència que duia a dins, accepta.
Anem al restaurant aquest cop. El vull provar- però posi’ns el menú curt, si-us-plau, que la casa és moderadament grandeta i a la família som d’agafar el camí del mig, fins i tot ara que fem la revolució. El vi posi el que li sembli, que no en tinc ni puta idea-. Van copsar perfectament la situació i ens dugueren un vi italià (cap coincidència, aquell somelier sabia exactament el que es feia) per un preu assequible tenint en compte la qualitat. Doncs això, moderadament grandeta.
Vaig entendre perquè al meu amic li agradava veure com treballaven per a ell. Jo aquí només havia hagut de pensar el lloc i el moment, i era el lloc i el moment els que em feien la resta. La Chiara estava encantada, i tot i que un instant de preocupació va aparèixer als seus ulls d’italiana, ràpidament li vaig dir que no es preocupés, que jo m’encarregava de tot i que allò era una cosa que volia fer feia temps. I era veritat, de fet.
Ens començaren a portar els plats, amb aquelles exquisideses que tanta gent pot descriure molt millor que jo (segur que fins i tot els de la Time Out). A mesura que passava el temps, més contenta estava la Chiara. Parlava amb la cambrera que ens atenia, la Mireia, sobre cada plat i en volia saber tots els detalls, pensant segurament en preparar-los després. I la Mireia ens ho explicava diligentment i amb paciència, també parlant-nos així del restaurant, com si tractés de posar les coses a lloc dins del nostre cap. Els primers entrants, l’especialitat de l’ou ferrat en forma de merengue, la perdiu… I és així com, entre plat i plat, la Chiara envià un d’aquells senyals que tots esperem en moments com aquests: -Quim, ningú havia fet mai res així per mi-. Ah! – Això, d’una manera o d’una altra, t’ho torno-. I clar, els tancs llestos per entrar per la Diagonal. Les veles s’inflaran, el vent ens portarà…
Caminàrem una mica i la portí a una altra recomanació del meu amic, per a gent del camí del mig que no es pot permetre segons quines coses. Em recomanà un bar de copes de Gràcia, l’Old Fashioned, un lloc petit amb prou encant on les particularitats del personal fa que no ens entenguin ni en català ni en castellà. Els còctels, bé.
I és allà quan asseguts en una tauleta, un al costat de l’altre, mentre comentem aquesta persona, i aquesta cosa, i jo vull això i qui sap què, els efectes de l’alcohol i aquesta alegria que duem dins els que mirem de no estar ressentits amb el món comencen a fer efecte. Aproximo. Tot subtil, cap excés. Carícia a la galta, resseguiment per al braç fins arribar a les mans i als dits on hi noto la rugositat d’un petit tatuatge. I ella es deixa fer mentre encara xerra (no fos cas, és dona), li faig petons a la galta i ens anem apropant cada cop més al punt culminant que sempre és el petó als llavis. El millor moment en tota relació, com sap tothom, és el primer petó.
I mentre arribem a aquest moment i tinc el comandant com un boig esperant la senyal de la central per arrasar la Diagonal, quan tot sembla que passarem per sobre d’on faci falta sense cap oposició, quan el meu almogàver interior ja està a punt de cridar el desperta ferro que tan visual resulta en aquests casos, la Chiara em clava un cop de roc llançat amb bona traça que em deixa sense ni tant sols un mínim dret a rèplica:
“Quim, a me adesso gli uomini non mi interessano”.
Jo ja no sé com interpretar la situació, ja he fallat massa vegades com per intentar-ho un altre cop. Però bé, les coses passen, són com són i suposo que hi ha cops que més val no entendre’ls ni esforçar-se en fer-ho. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.
La Chiara va pagar les begudes i ens acomiadàrem sense que hi hagués gens d’incomoditat ni per part seva (jo crec que ni es pot imaginar què és, això de la incomoditat) ni per part meva, que entre el vi i les copes anava bastant torrat. I és en aquest estat que torní a casa, amb el punt just de frustració per fer que la nit no acabés aquí i poder escriure una altra història.
Però vaja, jo ja havia sopat al Gresca.
