És en el record quan ens adonem de la sort que em tingut. Aleshores, neixen del nostre cor paraules d’agraïment per la tendresa rebuda. I, la Consol Méndez ens ho transmet amb delicadesa en el seu escrit.
La tendresa
El record d’aquelles tardes de primavera al balcó de casa de la Montse
berenant aquells Donuts sucats amb llet fresca que ens preparava la seva mare.
Aquell entrepà de pa acabat de fer, cruixent, amb truita de foie-gras
que portava aquella nena de l’escola de qui no recordo el nom.
Aquella preocupació de l’avi que es manifestava amb respecte, i ens feia
estar en silenci perquè la germana petita estava malalta a l’hospital.
La delicadesa del Creador posant en la natura colors, olors i sons i
dotant-nos de la capacitat de percebre-ho.
El regal afegit a la satisfacció de la necessitat.
La capsa de bombons en el repartiment del banc dels aliments.
La nota d’ànim en moments difícils.
La mirada còmplice en moments de neguit.
L’escalfor d’una mà a l’espatlla en moments de solitud.
La veu suau d’acompanyament en moments d’angoixa.
Les llàgrimes compartides en moments d’impotència.
El murmuri suau de la felicitat…
Consol Méndez
