M’agradaria acomiadar l’any a El Matí amb una proposta pràctica i constructiva per la llengua catalana. Un truc que ens ajudarà a no invisibilitzar el català en situacions de grup, que m’ha ensenyat el meu pare i que presideix una associació.
Segur que tots us heu trobat en alguna ocasió, ja sigui una classe, una reunió de veïns, una reunió de feina o d’una associació, una trobada formal o informal de qualsevol mena, amb la famosa pregunta: “en català o en castellà?”.
Aquesta pregunta, si la trobada és més formal normalment la fa el ponent, la persona que presideix o presenta l’acte. Si l’acte és menys formal i tothom intervé de forma menys ordenada, sovint la pregunta de català o castellà la formula algun dels intervinents. És una pregunta que busca mitigar l’efecte conegut com a estrès del parlant, un temor sovint present en els parlants de les llengües minoritzades de que no l’entenguin, d’importunar o fins i tot ser maleducat.
No cal dir que aquest és un marc que hem de rebutjar. És més, la pròpia pregunta en castellà o català malgrat aparentar una certa tolerància, en realitat no la conté: el que s’aconsegueix, de forma insconscient, és imposar de facto una llengua de grup quan la majoria de vegades ni tan sols és necessari. Potser algú us dirà: ho pregunto perquè així és més pràctic. Bé, doncs no permeteu que els altres decideixin què és mes pràctic per a vosaltres. És més: el més pràctic és que cadascú faci servir la seva llengua, no?
La proposta que us faig, tant si sou ponents d’un acte com si és una trobada sense ponent i algú formula aquesta pregunta, és que digueu això: “que cadascú s’expressi en la llengua amb la que se sentit més còmode”. I un cop heu fet aquesta afirmació vosaltres seguiu, com és lògic, parlant en català. I si sou els ponents, encara millor.
Aquesta pràctica l’he posada jo mateix en marxa en diverses ocasions. Com que soc advocat, a vegades tinc casos amb diverses persones involucrades –per exemple, diversos treballadors d’una empresa- i la pregunta del català o castellà pot aparèixer. Quan jo els dic que cadascú s’expressi en la llengua en que se senti més còmode, es despleguen una sèrie d’efectes d’allò més interessants. Per una banda, els catalanoparlants més tímids se senten legitimitats, el seu estrès del parlant disminueix, i senten que aquell és un espai segur. Per altra banda, ningú pot al·legar cap mena d’imposició per part meva: els parlant d’altres llengües ho respecten i ja està. I és més, fins i tot alguns encara s’animen a fer les seves intervencions en llengua catalana.
En un context de creixent minorització del català, és imprescindible que adoptem el concepte de no invisibilitzar la llengua. I aquest truc us ajudarà a impedir-ho. Bon Nadal a tothom!
