Les eleccions del passat 28 de maig varen deixar un primer titular que es va fer evident només analitzant els resultats en calent: una elevadíssima abstenció que va afectar, sobretot i contràriament al que era habitual, a les opcions sobiranistes.
Ben segur que aquesta realitat té causes diverses, com les conseqüències de pandèmia, la crisi al Govern de la Generalitat fruit de la sortida de Junts o el discurs antipolític que està arrelant perillosament en molts sectors de la nostra societat. Però, paralel·lament a tot això, és innegable que hi ha un altre element determinant per explicar-ho: els partits sobiranistes no han estat capaços de construir un discurs i una oferta electoral que generi prou il·lusió als seus electors, i alguns d’ells han acabat optant per quedar-se a casa, per simple desafecció o com a una abstenció militant amb voluntat de castigar als partits que tradicionalment havien votat. És indubtable que davant d’aquesta realitat cal fer l’autocrítica que calgui i buscar tornar a donar a la ciutadania aquesta il·lusió que ara ha perdut.
Aquesta abstenció sobiranista (sigui per la causa que sigui) és és una opció legítima, però no podem perdre de vista que també comporta importants riscos. L’abstenció d’un sector ideològic no només fa perdre representació als partits que el representen, sinó que també en fa guanyar automàticament a d’altres que representen projectes diferents o, fins i tot, contraris. Així ho hem pogut constatar en molts ajuntaments catalans, en els que partits com el PSC han obtingut quotes de representació substancialment més elevades que el 2019 amb un suport electoral molt similar. La conseqüència d’això és, és clar, més alcaldies, més consells comarcals i més poder a les Diputacions, institucions i espais de decisió des d’on impulsaran, legítimament, el seu programa, que no cal dir que en no poques qüestions difereix del que ben segur voldrien molts dels abstencionistes sobiranistes
Però si el que ha passat al món municipal català ens ha de fer reflexionar a tots, el que ha passat a la resta dels Països Catalans encara ho ha de fer molt més. Al País Valencià i a les Illes Balears el pitjor dels malsons s’ha fet realitat, i l’extrema dreta més rància i desacomplexadament catalanòfoba ja governa aquests territoris. En les seves primeres decisions, a més, ja han demostrat que els temors no eren infundats. Boicot cultural a obres de teatre i publicacions en català, supressió de les polítiques lingüístiques de protecció de la llengua, qüestionar l’existència de la violència masclista, negacionisme climàtic, homofòbia institucional i així una llarga llista d’agressions desinhibides contra tots els drets que amb tant d’esforç i sacrifici s’havien conquerit en les últimes dècades. Un autèntic desastre democràtic que tindrà conseqüències funestes i que ha estat possible, en gran part, perquè un sector de l’electorat progressista també va quedar-se a casa i va optar per l’abstenció.
El pròxim 23 de juliol els ciutadans tornem a estar convocats a les urnes. Ho fem en un escenari poc habitual: just després d’unes altres eleccions, en temporada de vacances per a molta gent i en mig d’una onada de calor històrica. Però al marge d’aquests condicionants, i al marge de la desafecció sobiranista i progressista que pugui persistir, d’aquestes eleccions en sortiran escollits 48 diputats catalans que seran determinants per a conformar majories al Congrés. El risc que el que ha passat a la resta dels Països Catalans passi a Madrid és ben cert, i el gran objectiu que es marcarà l’extrema dreta entre cella i cella si governa serà fer allò que ja fan a València i a Mallorca contra Catalunya. El nostre vot és la millor arma per contribuir a impedir-ho, i si nosaltres no el fem servir, no tinguem cap dubte que els nostres enemics no dubtaran ni un moment a fer-ho, i a ocupar tot l’espai de representació que nosaltres els deixem vacant.
Sens dubte, els partits sobiranistes tenen molt a reflexionar sobre com tornar a connectar amb la seva gent. És una tasca que s’ha demostrat imprescindible per poder tornar a marcar grans reptes de país, amb el lligam entre institucions i ciutadania que va existir en el passat i que ens dona una força i una embranzida inigualable. Però l’abstenció no ajudarà a recuperar aquesta connexió entre institució i carrer. L’abstenció regalarà les institucions a aquells que estan en contra de Catalunya. Per això el dia 23 hem de votar en defensa de Catalunya i del que representa. Un vot en defensa dels nostres drets per evitar donar l’oportunitat d’atacar-los a aquells que ens els volen arrabassar. Un vot de compromís amb el país i amb la seva gent. Un vot en defensa pròpia.
