Emocions. Ovacions i silencis. Celebració i memòria. Pel Hattrick de la Masia a la Pilota d’Or; pel primer de la Masia, que per hores no ho podia veure. Això és molt gran. És molt gran això del Barça. I això és la causa dels títols, no n’és l’efecte. Obvi, oi?. Doncs encara hi ha qui en dubta i es ven la samarreta. En fi.
I un rival a l’alçada de les circumstàncies. Concentrat, ben travat, atent, sortint de darrera bé i pressionant a dalt amb grapa com només el Vilareal havia fet. De Primera.
Tornàvem a provar el 3 4 3 que varem començar a assajar amb els russos però que les lesions no ens van acabar de deixar-nos-la de veure bé. Arriscat, perquè fa patir perquè estàs a estones amb 2 defenses reals, grans Puyol i Piqué, però tot plegat 2, obligant a donar el màxim, i pendents que els laterals gairebé convertits en extrems hagin de baixar in extremis segons l’atac vingués per un costat o per l’altre. La pressió a dalt del Betis ens ho ha posat molt difícil, i gairebé ha calgut tota la primera part per estovar-los i començar a fer el rondo. I, és clar, la jugada: Iniesta esperant tant com calia per a donar-li on Messi la havia de convertir en una vaselina perfecta, per a marcar el punt d’inflexió.
I després, la riuada. La traca, el mocador i el pitet. Tornar del descans i veure que, desfondat el contrari, tot esdevenia tan lògic com una sonata de Bach: Messi, Messi, Messi, Pedrito i Keita, i la joia anava pujant al marcador i tot anava convertint-se en el que algun dia possiblement anomenarem la temporada dels 5 a 0. Ho veuen? Celebració i memòria. És molt gran això del Barça.
Joan Capdevila i Esteve
