Tenim el català a l’UCI mentre l’espanyolisme provoca de nou falses notícies sobre la llengua catalana, aquest cop a un concurs televisiu que protagonitzaven nens. I no a qualsevol tele, sinó a TV3, l’objectiu de totes les seves dianes. Es tracta de visibilitzar-se, que algú parli de tu encara que sigui malament i de crispar l’ambient, promoure la reacció visceral en els que veiem com el català recula sense aturador i sobretot, paralitzar-nos i dividir-nos com a societat.
Diuen que Ciudadanos desapareixerà en el proper embat electoral, però d’enquestes n’hi ha moltes i la vida política és llarga, intensa i incerta. Sigui com sigui, de campanyes polítiques en negatiu i per crispar, en parla el socialista Ignacio Urquizu al seu llibre «Otra forma de hacer política es posible», de l’editorial Debate. Aquest llibre m’ha fet companyia al llarg d’aquest segon Nadal de covid, tan costarut.
L’ara alcalde socialista fila un llibre que pretén segons diu «fugir de la polarització i la crispació» des de la ciència política per una banda i la seva experiència política per l’altra. I em va encuriosir perquè intento primer entendre i després trobar solucions a la situació actual de l’independentisme, tan dividit, visceral, reactiu i paralitzat com a mínim si llegim i seguim les xarxes socials.
La tesi principal del llibre d’Urquizu és que a imitació del que ja va començar-se a fer als Estats Units, des de l’època de Lincoln (a qui se li va dir des de «dimoni» passant per «covard», «llunàtic», «assassí» o «traïdor»), l’Aznar va aconseguir implementar una nova forma de fer política basada en la paraula gruixuda, el to elevat i les campanyes negatives i de crispació per arribar al poder, aprofitant el creixement dels mitjans de comunicació i de l’opinió pública en general, encara que posicionés la gent als extrems amb desqualificacions personals, deslegitimació, desprestigi i irritació de l’altre. L’ anàlisi i el debat democràtics cada vegada han esdevingut més simplificats i superficials, plens de falsedats, mentides i mitges veritats, d’aquesta manera, els moderats es centrifuguen cap els extrems. I com qui no vol la cosa, Aznar va aconseguir revalidar el seu mandat amb majoria absoluta.
Inicialment s’haurien usat aquestes campanyes per part dels partits de dretes però després també ho haurien fet els d’esquerres i els partits acabats d’arribar, com ara Podemos i VOX. Així, la qüestió principal afirma Urquizu seria «l’existència de blocs ideològics amb posicions nítides i que cap dels dos blocs doni cap oportunitat d’escoltar i comprendre l’altre» a cop d’estirabot, de «zasca» o ara de «meme». Com que l’altre es deixa de veure com un igual, no s’hi pot arribar a cap entesa i no només la política deixa de complir la seva funció de trobar solucions apropant les posicions entre adversaris sinó que es paralitza la mateixa acció política fent impossible avançar per la via de l’acord.
Tant o més important que la definició del problema seria la solució a mig o llarg termini que proposa l’autor: calen líders creïbles amb organitzacions fortes per aconseguir altres estratègies, més enllà del soroll i l’exasperació, basades en la col·laboració, l’empatia, l’escolta activa i el diàleg per arribar a acords, que ens porta a l’autèntica millora i progrés. Caldria tornar a utilitzar la paraula no només per guanyar sinó per convèncer, no per dir mentides ni promeses que mai es compliran, caldria no buscar culpables a fora en allò que generem entre tots a dins, perquè la ciutadania, que formem tots plegats, també és responsable del que ens passa, la culpa no és exclusiva ni del sistema ni dels partits, els polítics, les elits, o el capitalisme. Caldria tenir un projecte polític i un model de societat per tenir clar l’objectiu cap on dirigir-se. Caldria, en definitiva, un canvi profund en les actituds, la forma d’entendre l’activitat política i com ens relacionem els uns amb els altres. De moment, la tasca sembla ingent.
I mentre paeixo el llibre de l’Urquizu, aquí a Catalunya, seguim sense marcar una estratègia consensuada dins l’independentisme, seguim sense escoltar-nos els uns als altres, seguim criticant el Govern sense deixar-lo, seguim menystenint la taula de diàleg que ens situa en pla d’igualtat per primera vegada a la història entre l’estat espanyol i Catalunya, seguim utilitzant el 52% i comptant-nos tots com independentistes quan convé al relat, sense restar els «traïdors», «botiflers», «rancorosos», «estúpids», «covards», «barroers», «col·laboracionistes», «venuts», «imbècils» i «miserables» d’ERC. Si l’independentisme segueix pel camí que li sembla que li marquen les xarxes socials es malmetrà, i no només ho penso jo: Joan B. Culla en el seu article «Enfortir-se per depuració?» publicat al Diari Ara del dia 10 de gener d’enguany ens adverteix que “si es camina en ordre dispers i en un clima de guerra civil moral entre independentistes, si les divergències tàctiques i estratègiques són presentades com a traïció i botiflerisme, el fracàs i la derrota estan assegurats.”
Una altra forma de fer política és possible, us el recomano.
