Estimada Concha Gutiérrez m’encanta l’argumentació, el nus i l’emotiu desenllaç que has regalat als Tecamolsaires i que ara oferim com a regal de Reis als del Matí Digital: 

Neteja a l’Hermitage

Una nit freda de principis de novembre, Katerina, va sortir de l’habitació moblada que ocupava a un cinquè pis d’un edifici situat al centre de Sant Petersburg, era una bella jove de vint anys, la seva cara mostrava més dolçor que no pas valor, vivia sola des que es va quedar òrfena feia un any; la pobresa l’aclaparava, feia dies que esquivava la seva mestressa que vivia a la primera planta del mateix edifici, li devia bastants diners i temia ensopegar-se amb ella, l’haver d’excusar-se amb mentides i pretextos, evasives… era millor lliscar com un gat escales avall!

Al carrer feia un fred que glaçava, era de matinada, Katerina vestia un abric gastat, a sota, el seu uniforme de treball, un mono de color blau marí amb butxaques i una plaqueta enganxada a la seva solapa que deia: Katerina Petrovna, Servei de Neteja. Es va dirigir cap al museu Hermitage, i allà, va anar el seu lloc de treball, estava fent una suplència com a netejadora, el seu sou li donava escassament per alimentar-se.

La jove era l’encarregada de netejar el famós Rellotge del Paó a la Sala dels Pavellons. El mecanisme funciona quan, en donar-li corda, les figures que estan a la gàbia daurada, es comencen a moure: S’obre la cua del paó i dona voltes ensenyant el plomatge. El gall, acompanyat de sons, melòdics estira el coll… I l’hora apareix en el bolet situat sota l’arbre daurat, mentre els moviments de la libèl·lula marquen els segons. Katerina havia vist el rellotge en moviment una única vegada. Una joia d’art i ciència que la meravellava. Contrastava l’exuberant riquesa de tot l’Hermitage, especialment la del seu Rellotge, amb la miserable vida de la jove.

Feia ja un temps que una vídua madura, Natasha Egorovna, havia contactat amb ella interessant-se per la compra de joies que pogués sostreure del museu, considerant que en tractar-se d’una empleada del museu tindria fàcil accés al seu objectiu.

–Natasha, quant em pagaria per una fulla de l’arbre daurat del rellotge del museu?

–Et donaria un milió de rubles.

–Com? Un milió? –Va pronunciar aquestes paraules amb el to més indiferent que va poder simular, perquè no se li notés l’agitació interna que experimentava.

Katerina  malgrat que es recriminava la seva falta d’energia i resolució, a poc a poc, i a contracor, s’havia anat acostumant a considerar com a possible la realització de la seva quimera: robar una fulla de l’arbre daurat del famós rellotge. Acariciava aquesta idea espantosa i seductora alhora.

–Déu meu! És possible que jo…!

–Com se’m pot ocórrer una idea tan espantosa?

–Si només falta una fulleta de l’arbre no es notarà pas!.

–Amb els diners del robatori deixaria enrere els meus deutes! Puc tenir una nova vida sense penúries! …Els pensaments bullien al seu cap.

Es va despertar a la seva reduïda habitació, després d’un somni agitat. Avui se li acabava la seva suplència a l’Hermitage; va sortir per a complir amb el seu últim dia de treball, però se li va enfosquir el rostre en veure a la seva mestressa que l’estava esperant  al replà, no li va quedar més remei que afrontar-la.

–Et denunciaré  a l’autoritat.

–A l’autoritat? I per què?

–Perquè no em pagues i perquè no vols marxar!

–Doni’m uns dies, si us plau! Li juro que li pagaré, vendré la medalla de la meva mare! –va dir per a calmar-la.

–Està bé! Però si d’aquí dos dies no m’has pagat, aniràs a la presó.

Estava decidida, avui mateix, canviaria el seu destí. Va arribar, com de costum, puntual a la feina, va obrir la gàbia daurada del rellotge i va començar a netejar minuciosament cadascuna de les petites peces del rellotge, amb unes diminutes alicates, va desprendre una fulleta, la més amagada, de l’arbre daurat, la va embolicar en un drap net i la va posar en una de les seves butxaques; al final de la seva jornada, se’n va anar al bany, va treure l’embolcall de la butxaca i no sense vacil·lar s’ho va introduir a la vagina; va sortir del museu amb un impostat caminar ferm tot i que sentia el seu cor a punt d’ esclatar… sortosament, va passar el Control de Seguretat sense problemes.

Katerina està prenent un cafè a l’aeroport de Buenos Aires, a l’Argentina, per a refer-se del llarg viatge,  als seus pensaments reviu el robatori, la gestió amb la vídua Natasha, el pagament del seu deute a la mestressa i la compra del bitllet d’avió, …, mentre es pren el cafè, agafa el diari “Clarín” i fulleja les notícies, n’hi ha una que crida la seva atenció:

La policía rusa detuvo anoche a dos personas que confesaron ser los autores del robo de 200 piezas en el museo Hermitage de San Petersburgo, los detenidos declararon que durante seis años, con la complicidad de una funcionaria, substrajeron las obras de arte, joyas y esmaltes. Se han recuperado casi todas las piezas”.

Katerina, aixeca la vista del diari, somriu alhora que l’envaeix una sensació de lleugeresa; el cafè se li ha posat d’allò més bé!

Concha Gutiérrez

3 gener 2022

 

 

 

Article anteriorUna altra política
Article següentL’imperi dels extravertits
Rosa Maria Pascual Sellent és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable dels tallers d’escriptura com Tecamolsaires del Montseny i de presentacions i tertúlies literàries mensuals. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat Montseny Màgic, Montseny Eròtic i Montseny amb un Somriure. És autora de llibres per a aprendre matemàtiques divertides com la col·lecció “Pensem i comptem”, també per aprendre a llegir i escriure amb les Lletres Amagades i Letras con disfraz il·lustrats per ella mateixa. De contes infantils En Jordi i el drac amb pintures d’Antònia Molero, i d’un àlbum il·lustrat per per Aurembiaix Abadal titulat En Jordi va pel Món i que va ser obra premiada en el CCCB. De les novel·les curtes com Tardor Roja; Un mar de boires, Premi Jalpí i Julià; de la col·lecció Bell-lloc i altres contes de mestres que conté El Racó dels desitjos que és una peça teatral representada en alguns a sales del Vallès i Barcelona. De les novel·les històriques inspirades en l’autobiografia: On vas, Irina?, editada en català, castellà Adónde vas, Irina? i anglès Where are you going, Irina? i finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. De La Mestra amb un somriure als llavis, premi memòria popular de La Roca Romà Planas i Miró. I del poemari Si Condicional editat durant la pandèmia i amb dibuixos de l’Aurembiaix Abadal.