Fa temps que el periodista Miquel Calçada dirigeix la sèrie ‘Afers Exteriors’, que sembla que s’ha guanyat un bon prestigi (deixant de banda les pessigolles de partits polítics, mai no prou satisfets); doncs bé, el passat mes de març TV3 difongué, en dues parts, un reportatge sobre la situació actual de Bolívia. Em sento obligat a analitzar aquells dos programes de tema bolivià, bo i advertint que els meus judicis es limiten només a aquell reportatge.
L’estructura del programa “Bolívia” té com ingredient pràcticament únic els diàlegs que Calçada ha mantingut amb set catalans residents al país; amb prou feines enfilats amb escadusseres i breus intervencions del periodista viatger. No obeïnt prou bé les lleis de l’equitat de sexes, Calçada entrevista quatre homes i tres dones. Vegem qui són.
Dels quatre homes, tres són (o han sigut) jesuïtes; el quart és un empressari. Això sol ja pot sobtar una mica. Tots sabem que des de fa més de mig segle els jesuïtes catalans (ep, no dic principatins) han fet cap a Bolívia; ara ja no en queden gaires: la majoria ha anat morint; de la resta que ha deixat els hàbits, la part més gran ha tornat a Catalunya. Ara bé, posats a buscar catalans residents al país, és que no n’hi ha d’altres? Primer fet cridaner.
I ja que volia que parlessin jesuïtes, no trobà Calçada d’altres entrevistables? En aquest aspecte hi trobo una altra opció discutible; per altra banda es veu que Calçada ja havia decidit mostrar i cuinar el seu programa només a les ciutats de La Pau i Santa Creu. Per què? Ell ho deu saber. Segón fet cridaner.
Anem a les dones. Totes són de La Pau. D’una sabem que fa més de vint anys que hi és; d’una altra, segurament menys de deu, havent arribat per treballar amb una onenagé; de la tercera, em sembla l’espectador no en pot deduir quants anys fa que viu al país. En aquest grup, sobta encara més que, de les tres, una treballi al govern del MAS (a les ordres no res menys que del vice-president de la República!). I per acabar-ho d’adobar, les altres dues dones no demostren cap interès per opinar sobre la tan especial situació sociopolítica que viu el país; com tampoc el demostra el quart home, l’empressari. Tercer fet cridaner (si no en són quatre).
Ara lliguem caps: dels quatre homes, tres són públicament identiificables com partidaris, simpatiutzants o militants del règim governant; de les tres dones, la única que se significa, també ho ha de ser. Sumem: de set, quatre filomassistes. Ja tenim, doncs, el to dominant en el programa. Quart o cinquè fet cridaner.
I qualsevol pot preguntar-se: pura casualitat o resultat directe d’una decisió estratègia del factòtum Calçada? Sigui com sigui, l’efecte falsejador esdevé encara més contundent per a qui pensi en la majoria del públic espectador, ignorant de l’entrellat bolivià. El menys que gosaria dir és que, amb aquest programa, Calçada demostra una manca de professionalitat (si en fou inconscient) o d’ètica (si tot plegat fou cuinat sabent el que es feia).
Tot això és per dir-vos que, entre els actuals catalans de Bolívia, bé hi deu haver un ventall d’opinions ben ample sobre la situació política a Bolívia. Calçada aquest ventall l’escamoteja a l’espectador desinformat i, per tant, ignorant. Si el reportatge volia trasmetre un balanç més honest i creïble del règim ‘multinacional’ de Morales, calia que hi hagués predominat la gama de tons que van del gris fosc al gris tènue; això, però, exigia una selecció d’entrevistats diferent, que és la mancança bàsica del programa “Bolívia”.
Em sembla inconcebible, per exemple, que en voler informar els catalans sobre la Bolívia actual, un periodista com Calçada no hagi anat a estirar la llengua al P. Josep Gramunt de Moragas, jesuïta que durant més de cinquanta anys ha mantingut una trinxera periodística d’opinió digna i democràtica.
I malgrat tot el que acabo de dir, al programa “Bolívia” s’hi escolen algunes dades més ortodoxes (o cal dir heterodoxes?). Per exemple, quan l’empressari Chaparro contraposa el tarannà dels andins amb el tarannà dels ’orientals’, que li imposa tàctiques publicitàries diferenciades; o quan l’ex-jesuïta Josep Ros contesta negativament la pregunta de Calçada de si té acompliment quotidià la bajanada constitucional d’oficialitzar l’ús de vint o trenta llengües ‘originàries’: és clar, la bajanada oficial ‘teòrica’ s’autoregula amb la sensatesa ‘pràctica’. Ambdós detalls, dits i esbombats aquí a Bolívia, esdevindrien políticament incorrectes (i potser perillosos). Això deixant fora el fet que aquí no es podrà veure el programa; i que gairebé tots els quatres gats que el vegin no pararan esment en matisos tan primfilats…
Resumint. Considero una llàstima que aquesta mena de producte circuli per Catalunya. Objectivament, de professionalitat més aviat baixa. I no bandejo pas la possibilitat que tot plegat s’hagi bastit amb una baixa dosi de moral periodística. Si sumem tot dos factors, el producte trontolla de tots cantons. I bé convé que, des de Bolívia, algú ho digui, oi? I tot això, sense ficar-me a dir quina penso que és la realitat boliviana, que són figues de tot un altre paner.
