Breu, però bellíssima incitació a la lectura. M’hauria passat per alt si no arriba a ser per la gentilesa de Joan G.Codina, que me n’ha fet present i mai no li ho agrairé prou. La diversió més divina coneguda per l’home és la de vendre llibres. De manera ambulant si pot ser. Fidels, humils, vívids, genuïns. De tant en tant, quan volíem emocions fortes, llegíem alguna cosa de l’Antic Testament, aquell llibre tan alegre de Jeremies, per exemple. I, com sempre, no es tracta tant de l’argument com de la vida. I potser res com aquest llibre -“La Llibreria Ambulant”, (Parnassus on Wheels) de Christopher Morley (1917), publicada entre nosaltres fa 3 mesos pel Cercle de Viena amb traducció magnífica de Dolors Udina- per comprovar que tal cosa és certa, que la nostra vida és als llibres. Un cavall blanc que tirava d’un carro estrany en forma de vagó. Un homenet d’aspecte curiós amb barba vermella. “Parnàs” ambulant del senyor Mifflin, missioner dels llibres. I amb els millors a la venda: Shakespeare, Charles Lamb, Stevenson, Hazlitt i molts d’altres. Aquest senyor Mifflin que s’ho vol vendre tot perquè ja ha recorregut el país i ara té decidit tornar a Brooklyn per escriure un llibre sobre la “literatura entre els pagesos”. Amb aquest “Parnàs” s’ha divertit més que mai a la vida. Abans era mestre d’escola, fins que li fallà la salut. Llavors va començar amb això, hi ha guanyat més del que ha gastat i s’ho ha passat de meravella. I qui l’escolta és la que acabarà essent, sense encara saber-ho, la senyora Mifflin. Ànima casolana, dedicada a la seva cuina, al seu rebost de conserves i l’armari de la roba blanca, i a tenir cura de l’aliment del seu germà lletraferit sobtat. Matí lluminós i net, màgia de la tardor, octubre. Estímul per emprendre el viatge amb l’homenet de la barba vermella. Llibreria ambulant, l’argument no compta perquè, quan vens un llibre a un home, no li vens només 12 unces de paper, tinta i cola, sinó que li vens una vida nova. En un llibre hi ha amor i amistat, humor i vaixells que solquen el mar de nit; en un llibre de veritat, vull dir, s’hi pot trobar el cel i la terra. Mare de Déu. Pensi en O.Henry, per exemple: no hi ha ningú tan perdudament ensopit que no sigui capaç de gaudir amb les històries d’aquest home. Ell entenia la vida, és evident, i era capaç de descriure’n episodis amb profusió de detalls. He passat tota una vetllada llegint-lo davant de gent que després ha volgut comprar-me tots els seus llibres, i n’he hagut de demanar més.
Breu incitació, he dit. Però el que passa és que aquest llibre se t’emporta i t’emociona, emociona de veritat, en el més ampli sentit de la paraula emoció. I no cal dir que el recomano vivament. El que la gent necessita són llibres bons, senzills, sincers, alguna cosa que els arribi al cor, que els faci riure i tremolar, i que els permeti deixar de pensar en la petitesa d’aquesta bola de blat de moro que va rodant per l’espai sense cap objectiu! I alguna cosa que els esperoni a mantenir la llar de foc ben escombrada amb la llenya ben apilada, i els plats nets, eixugats i desats. La persona que aconsegueix que la gent del camp llegeixi alguna cosa que valgui la pena fa un veritable servei a la nació. Des del meu punt de vista, si a un home li agraden els llibres és impossible que passi gana. Plaer veritable d’aquestes 154 pàgines.
