En aquest començament d’un estiu singular, els ciutadans d’aquest país que viuen la pertinença a la nació catalana, i que la volen lliure de submissions, experimenten una certa angoixa, una comprensible inquietud. Estem a menys de tres mesos del 27 de setembre, la data prevista per a unes eleccions plebiscitàries. (Una data, però, que podria ser variable –diuen algunes veus suposadament ben informades-, en funció d’un eventual avançament de les eleccions generals espanyoles).
Sigui quina sigui la data, que no serà llunyana, una certa angoixa, una certa inquietud o malestar serpegen pels viaranys de l’ànima de molts patriotes d’aquest país. És lògic, perquè en les eleccions catalanes ens hi juguem molt. Molt, però no tot. Vull dir que la consecució d’un objectiu tan ambiciós i tan transcendental com és accedir a un Estat propi, després d’haver passat 300 anys sota la dependència de l’Estat espanyol, no és un assumpte que es pugui resoldre en quatre dies. Es pot resoldre, si de cas, en un seguit de mesos o en uns quants anys. Penso que si no ens falla la clarividència ni la constància, amb el pas del temps –que per a aquestes coses sempre és lent- anirem veient més clar el camí recorregut i encertarem millor el que falta per recórrer.
Sentim angoixa i malestar perquè els partits polítics fan sovint un paper gens brillant: uns no s’acaben de definir sobre el procés en marxa; altres se’n despengen o s’hi posen en contra; els de més enllà desnaturalitzen el procés amb plantejaments d’abast espanyol que distorsionen la trajectòria i confonen el ciutadà. I els favorables a la sobirania van amb retard tot buscant la fórmula per sumar energies en la mateixa direcció.
Angoixa i inquietud perquè, per més enquestes i sondejos que es van (i s’aniran) publicant, no se sap quines opcions sortiran victorioses a les urnes. Angoixa perquè la darrera enquesta del CEO registra una tendència a la baixa de l’opció independentista. Angoixa i malestar perquè l’adversari ha demostrat que és fort, i que encara li queden cartes per jugar, que ignorem. Angoixa, sobretot, perquè encara no tenim tota la informació que necessitem per a no defallir i per a fer créixer l’esperança de construir entre tots un país renovat. Els ciutadans estan demanant concreció en l’objectiu que es persegueix i explicacions sobre com es pot aconseguir. Una aspiració que, ara com ara, no ha estat satisfeta.
Endavant, però, malgrat angoixes i malestars. Aquesta és la voluntat i la il·lusió. Endavant, doncs, entre esculls, maregasses i vents desfavorables. La navegació cap a Ítaca continua, i molts confiem que els remers no deixaran d’empènyer la nau fins que sigui a port.
