Molts dies em trobo als Ferrocarrils de la Generalitat a una noia d’ulls negres i expressius que porta a una criatura en un cotxet. Em fa mal la seva mirada trista. No mostra la cara. Baixem a la mateixa estació sense dir-nos res i seguim cadascuna el nostre camí. La criatura parla en àrab i afortunadament no porta el vel com la mare. Em somriu i jo voldria acaronar-la però no m’atreveixo perquè entre la seva mare i jo hi ha una distància insuperable. Ella segurament aquí es sent forastera i jo, que estic a la meva pàtria, em trobo cohibida davant d’una ciutadana àrab que no vol o no pot integrar-se al nostre país, com tantes d’altres.
No pretenc convertir a ningú però m’agradaria que aquestes dones que s’han instal·lat a la nostra pàtria fossin més obertes. Els costums, la fidelitat i el fanatisme moltes vegades fan la vida difícil entre les dues cultures. La seva, tancada en un món on només impera el poder de l´home. La nostra, oberta, lliure de cadenes és el revés de la medalla, Venen d’un món que cal conèixer per adonar-te del que és la esclavitud. La dona és troba sotmesa a l’home, que la mira amb inferioritat, que la tracta com una esclava, que no es mestressa de cap dels seus actes. I ella, submisa, es plega a tots els seus capricis, no té veu per protestar o, com que ha estat educada així i és la seva vida i la dels avantpassats, es conforma i calla.
La nena és simpàtica. Les criatures són tan sinceres perquè no entenen de barreres culturals ni d’hipocresies socials. Una tarda, assegudes davant per davant, em saluda i jo li corresponc. La dona la mira severa però no hi ha mare que no es commogui amb la gràcia d’una criatura i li acarona la galta. No puc menys de somriure i la nena aplaudeix amb les seves manetes amb entusiasme. El gel s’ha trencat. Són molts els dies que coincidim, ens saludem i parlem les paraules justes. Li demano si li agradaria parlar català, si gaudiria visitant la ciutat que l’ha acollida, si li seria fàcil anar sense el vel del cap. Tot són negatives. Veig en el ulls de la dona por. Potser tem que la porti per camins esgarriats, potser el seu home la castigui per parlar amb una desconeguda, potser tremola per si ha d’enfrontar-se a una vida que no coneix, potser les seves amigues marroquines ja no seran les seves amigues i tampoc podrà ser-ho de les d’aquí. Ens separa un abisme que no veu possible saltar i es rendeix.
Ni a la dona del tren ni a la nena les he vistes més. Amb les poques paraules que vaig dir deuria espantar-la. Viu aquí però vol ser d’allà. Segurament ha canviat l’horari o el medi de transport per no trobar-me i jo penso en ella amb tristesa perquè ha de viure en un món on tot és primitiu. Se’m encongeix l’ànima i desitjaria una vida més justa per aquestes dones que no tenen força i no poden revelar-se. Cal aprofitar l’escola i altres espais de llibertat i igualtat per trencar les barreres i presons mentals que impedeixen a moltes dones àrabs a Catalunya ser conscients de la seva dignitat i valor personal, tant menyspreat per una religió tant respectable com mal entesa.
