Tinc certa edat i m’horroritza el pensar que a una pobra dona de Reus, de 81 anys, van tallar-li la corrent elèctrica per falta de pagament i havia d’il·luminar-se amb espelmes.
A la pobra dona se li va calar foc a l’habitació i va morir asfixiada. No tenia diners per pagar la llum i la companyia subministradora, sense ànima ni cor, va deixar-la a les fosques. Penso que és molt trist fer-se gran i no poder subsistir.
Quan un va agafant anys generalment perd una cosa que ja no recupera. Els braços i cames no tenen la força d’abans, els ossos pateixen d’artrosis, les orelles no tenen l’oïda tan fina, els ulls amb problemes per llegir o veure de llunys i així successivament, la tensió, el sucre, el colesterol,…
A la pobra dona devia faltar-li de tot. Potser volia apagar el foc i no tenia ni mitjans ni força i va anar consumint-se fins que, horroritzada, sentia com se li cremaven les entranyes.
Quan ets jove no penses que un dia arribaràs a vell. Amb el pas dels anys, l’avi somia en tot el que ha perdut i es refugia en els records per sobreviure. I veu el somriure d’un adolescent que se’l mira amb mofa i, si algú li hi cedeix un seient al bus o li obre una porta pesada, es sent agraït però al mateix temps una mica impotent i humiliat.
Al carrer es sent content quan algú s’ofereix per ajudar-lo a creuar un pas de vianants o a pujar a una vorera però al mateix temps es sent desvalgut perquè tothom el mira amb llàstima.
Algunes persones joves estan deshumanitzades. Miren els vells amb un menyspreu que fa mal a les persones sensibles que es troben amb dificultats. Un avi sense problemes de diners i amb familiars es molt diferent als de una pobra dona que es sent desesperada, plena d’angoixa, que no té ningú al costat perquè l’empari i li doni una paraula de consol.
Veig encara una habitació amb espelmes mentre el foc va engolint tot el que troba fins acabar també amb aquesta pobra dona. I això no passa a un racó perdut de món sinó a un país com el nostre.
Ella va morir amb tot el que tenia i estimava. Mobles vells que potser eren el mirall i record d’uns anys passats més feliços, que l’ajudaven a seguir endavant. El mot “vell”, dit amb respecte i estimació, pot ser un afalac per un avi però “vell” dit amb to despectiu i amb mofa, és tan trist per un avi que quan ho sent es veu més encara desvalgut i si no plora és perquè se li han acabat les llàgrimes.
