L’estranyesa i la multiplicació d’interrogants dominen en totes les cròniques polítiques emeses des de Catalunya sobre els inconsistents discursos de Pedro Sánchez, aspirant a formar govern a Espanya. Tots els cronistes no es saben avenir de l’oblit que Sánchez està practicant en relació al tema més transcendental de l’existència de l’Espanya que fins avui ha subsistit sota el lema de la unitat: el tema de Catalunya.
Ja en el recent document entre el PSOE i Ciudadanos tampoc no hi va haver cap consideració remarcable sobre la problemàtica que es presenta, cada vegada amb més urgència i amb més força, al territori econòmicament més poderós d’Espanya.
Què vol dir aquesta actitud superficial i displicent? Vol dir simplement que Pedro Sánchez és un polític incompetent, desinformat –els socialistes catalans no l’assisteixen o no se’ls escolta-, que es creu barroerament que aquí a Catalunya hi ha una “crisi de convivència”, que les famílies es barallen o se separen per motius polítics, i que els nens a les escoles juguen partits de futbol formant dos equips: l’independentista i l’unionista.
El nivell de desconeixement de la realitat catalana per part de Sánchez ha adquirit dimensions siderals. És exactament igual que el de Mariano Rajoy. Dos individus polítics incapaços de “salvar” la unitat d’Espanya per ignorància, per desídia, per incapacitat de pensar més enllà de l’esquifida política del dia a dia. I per prepotència, la mateixa prepotència que han esgrimit desenes de governants espanyols, amb alguna excepció, des de fa tres-cents anys. Dos individus polítics que tenen la pretensió de portar el timó de la governació d’Espanya sense fer servir la intel·ligència, sense conèixer la història dels pobles que la componen, sense dubtar mai de si mateixos, sense buscar assessors competents que els puguin indicar camins raonables a seguir.
Aquesta és la situació de tibantor continuada entre Catalunya i Espanya. Una situació que s’anirà degradant perquè Catalunya, amb les giragonses pròpies de la seva revolució pacífica, anirà seguint el seu camí de desconnexió. I al problema que Catalunya presenta, cal afegir el que en pocs mesos explotarà a Euskadi, ara que el líder Arnaldo Otegi acaba de sortir de la presó.
D’altra banda, almenys des de l’òptica catalana, es detecta una incomprensible inconsciència generalitzada sobre el que està passant a Espanya en l’aspecte bàsic de la integritat territorial. En general, ni polítics, ni intel·lectuals, ni agents del món mediàtic acaben d’entendre els moviments de fons que actuen a Catalunya i a Euskadi.
Ningú, per ara, no ha vist clar que només una autèntica revolució ideològico-política pot infantar una Espanya raonable en què les nacions reals que hi coexisteixen s`hi vulguin encaixar. Es tracta d’una revolució copernicana, que la mandra històrica no ha volgut fer i que la desídia de la intel·ligència política espanyola actual és incapaç d’intentar. Fora d’aquesta revolució, no hi ha cap sortida per a Espanya: ni retocs de Constitució ni vagues promeses federalitzants. Només resta el camí del reconeixement de les realitats nacionals i de la consegüent reestructuració de l’Estat en funció de les nacions que conté.
Els partits polítics espanyols tenen la obligació de pensar i de reflexionar, i de crear noves realitats cívico-polítiques per tal que Espanya surti de les vies de descomposició que l’amenacen.
