“Una família, una casa”. Així va acabar el portaveu dels republicans al Congrés, Gabriel Rufián, la seva intervenció tot interpel·lant a Pedro Sánchez sobre les polítiques d’habitatge del seu govern.
Els socialistes -d’aquí i d’allà- van dient que aquest és el mandat de l’habitatge i que hi volen invertir tant, que són molt conscients del problema i la retòrica habitual. Però el cas és que de solucions reals, fins ara, ben poques sinó cap. De fet, si hi han aportat alguna cosa ha estat més problemes: l’única proposta real ha estat per engruixir encara més la butxaca dels que especulen amb el que va camí de ser un autèntic luxe: un sostre on viure. Donar “ajudes” per la compra o lloguer d’habitatge pot sonar bé però acaba essent traspassar diner públic cap a capital privat tot incentivant de manera indirecta que els preus continuïn a l’alça.
La problemàtica va en augment i amb les dades a la mà encara queda més al descobert: que la gran majoria de les compres d’habitatge es facin pagant al comptat quantitats centmilmilionàries i que veiem barris sencers ocupats pels anomenats expats i per pisos turístics, o que una nit en una habitació d’hostal de Barcelona pugui arribar a costar més de 120 euros, ja ho explica tot per si sol.
Algunes xifres són d’autèntic vertigen, i de vergonya: l’habitatge de segona mà s’encareix a raó de 20000 euros més per any a tot l’Estat i de mitjana el metre quadrat ja es paga a gairebé 2500 euros. Segons el registre cadastral, més d’un milió de vivendes estan en mans de 27000 propietaris. Això significa que hi ha 27000 persones que tenen, de mitjana, 39 vivendes cadascuna. Mentre passa això hi ha famílies que cobren el sou mitjà però que no poden accedir a un habitatge que els permeti viure amb un mínim de dignitat. Costa de trobar un exemple més palmari i evident de com de fallit és el sistema.
Els que tant posen el crit al cel en el respecte a la propietat privada, són els primers que fan mans i mànigues per restringir-la i convertir-la en un privilegi d’uns pocs. Acumular capital sense límit per a especular i fer-se ric o molt ric a costa d’un empobriment general i d’un augment cada vegada més sagnant de la bretxa entre els que més i els que menys tenen. Les classes populars continuen somniant amb poder ser propietaris, però en la majoria de casos es queda en això, en un somni. Per barats que siguin els interessos, cada vegada és més difícil poder obtenir els abultats capitals que es requereixen per tenir un sostre modest. I, en el millor dels casos, suposa una condemna en forma de deute permanent a les famílies que no augura res de bo de cara al futur pel que fa a les xifres de consum que requereix aquest sistema en què vivim immersos.
És el moment de l’audàcia legislativa i executiva. Convertir l’habitatge en un dret efectiu i garantir-lo des dels poders públics hauria de ser la primera de les prioritats. Una família, una casa. No hauria de ser tan difícil i hauria de ser un autèntic dret constitucional fonamental. I no, no n’hi ha prou que ho digui la llei, això només es pot aconseguir intervenint el mercat, impedint l’especulació i cosint a impostos els qui acumulin habitatges només amb la finalitat de folrar-se. I compte! És necessari esclarir que els qui provoquen el desajust i el problema no són els que han invertit uns estalvis modestos en comprar un habitatge o en assumir-ne un provinent d’una herència simple, tots sabem perfectament de què va i a qui va dirigit aquest al·legat.
I un altre avís per evitar trampes: no es tracta d’estigmatitzar la riquesa o l’acumulació de capital. Es tracta d’evitar que existeixi a costa dels pobres.
Menys proclames, més límits i creure de veritat en la propietat privada com un bé preuat i social, puntal de l’Estat del benestar i no restringit a una minoria. Així doncs, pel que fa al sòl, deixem-ho en “una família, una casa”. Com a mínim. Per tota la resta, parlem-ne.
