Un cop més ens toca canviar l’hora del rellotge. Som molts els que ens queixem, perquè és una molèstia i trobem que és una estupidesa. No li veiem cap sentit. No hi ha cap estudi actual que digui que hi ha un benefici econòmic amb aquesta modificació horària. Sembla una llegenda urbana. La premsa escrita i els mitjans audiovisuals dediquen espais a reiterar cada any el mateix. Es busca la veu d’experts perquè n’opinin. És el dia de la marmota, que el patim dos cops l’any.
Som majoria a la Unió Europea els que pensem que és un desgavell canviar d’hora dos cops l’any i alterar els ritmes fisiològics per una decisió administrativa sense sentit. És un fet evident que els canvis d’horari són perjudicials per a la salut. A unes persones els afecta més que a altres. Hi ha qui no se’n ressent gaire perquè, sense cap obligació laboral o social, modifica de manera progressiva els horaris en què menja, s’aixeca o va al llit. Els que més el pateixen són els nens i també, a causa del canvi de ritme de la llar, els gossos i els gats.
Sembla que un altre cop la Comissió Europea debat suprimir el canvi i deixar un únic horari. Aquesta és una decisió que han de prendre tots els estats de la Unió. Tot el que exigeix acord, implica llargs períodes de temps, ja porten anys amb això. Ben bé no s’acaba d’entendre per què no s’hi posen d’acord. L’explicació més probable és que els ciutadans no triem gent massa ben dotada per ocupar els càrrecs de govern. I els que hem escollit, trien la resta. Ja es veu que això no pot portar res de bo.
El cas és que, si tot arriba a bon fi, caldria decidir si horari d’estiu o horari d’hivern, si ens quedem amb el fus horari que Franco va triar per assimilar-nos més al feixisme o bé decidim el fus que seria més natural, el de Greenwich. Es veu que alguns encara dubtaran.
En el fons, els horaris del rellotge haurien d’importar relativament poc. Jo m’aixeco per a anar a la platja a una hora de sol i no de rellotge, i quan vaig a veure sortir el sol, òbviament, m’aixeco abans que hi surti. No m’importa el rellotge. No vull dir que la gent s’hagi de guiar per l’horari d’anar a la platja, no! Vull dir que el que importa és coordinar la vida amb el sol, que és el que marca els nostres ritmes.
Les persones que dinen a 2/4 de tres del migdia, a l’estiu dinen a 2/4 d’una solar i a l’hivern a 2/4 de dues solar. L’hora a la qual dinen a l’estiu és adequada als ritmes circadiaris, però la d’hivern no gaire. Per sopar, les coses són una mica més complicades. Hi ha costum de sopar a una hora de rellotge avançada. Les nou és habitual. Són les set solars a l’estiu i les vuit a l’hivern. D’acord amb els ritmes circadiaris, seria millor adaptar-se a quarts de set hora solar. A l’estiu ens hi acostem més.
Els ritmes naturals indiquen que la millor hora seria la solar, entre les opcions possibles, evidentment, la d’hivern i en el fus de Greenwich. La cosa, però, no és tan senzilla. No és només com ajustem les busques del rellotge, és com la societat s’organitza.
Hi ha coses que resulten curioses. Té sentit posar el rellotge a una hora diferent de l’hora solar? Jo no hi veig cap benefici. Sí que podria tenir efecte psicològic dir m’aixeco a les sis, m’aixeco a les set o m’aixeco a les vuit, segons tinguem el rellotge ajustat a l’horari solar, horari d’hivern o horari d’estiu. Tanmateix, sí que hi veig un inconvenient en anar canviant els meus ritmes per seguir un rellotge que canvia per decisions polítiques.
Seria raonable, que totes aquelles coses que depenen de l’administració s’adaptessin a horaris més racionals, coordinats amb la llum diürna. Pauses per dinar, horaris escolars, universitaris inclosos, oficines administratives, programes destacats de la televisió pública, transports públics i tantes altres coses que podrien modificar-se per adaptar-nos una mica més a la natura.
És evident que l’home social no pot viure amb uns horaris fixos adaptats al sol, en el nostre cas, amb dies llargs a l’estiu i curts a l’hivern. Hem de tenir patrons comuns tot l’any. Hauríem, però, de recordar que algunes hormones tenen en compte la llum del sol. Melatonina, serotonina i cortisol no miren el rellotge, miren el sol. Els ritmes tenen a veure amb el fotoperíode, és a dir, amb les hores de sol. No fer cas porta a augments de la síndrome metabòlica i, en última instància, una vida més curta.
Catalunya és un país que no dorm. Hi ha una manca de respecte, administratiu i també social, als horaris que haurien de dedicar-se al descans.
Nosaltres no som ni ratpenats ni rates, els nostres ritmes són diürns. Alterar això vol dir canvis que afecten la fisiologia. És una cosa que no s’ensenya a l’escola. Els que prenen decisions i figura que administrativament condicionen la vida ciutadana, haurien de reconsiderar-ho.
