Els carrers s’han empolainat amb un llampant vestit de llums de colors com cada mes de desembre. Tota la ciutat endiumenjada fa tremend goig, els aparadors s’han omplert d’arbres de nadal i paquets embolicats amb papers brillants i llaçades fastuoses. Els catàlegs de joguines s’han esgotat i la canalla s’encisa amb el ventall d’anuncis a les marquesines dels autobusos. No sabria dir si hi ha menys gent al carrer que anys passats, però l’ambient si que se’m fa estrany. Ben estrany. Hi ha llums, s’escolten nadales, la gent va carregada amb molts paquets i rotllos de paper de regal, la fira fa olor d’eucaliptus. Potser són les mascaretes que tapen els somriures de petits i grans, potser és la tristor que observo en els ulls dels qui em creuo. Tot està com enrarit. Tot i així, a les botigues comença el tràfec nadalenc de tots els anys i clients i venedors s’estressen i esbufeguen quasi de manera sincronitzada. Aquest any jo vaig més tard que de costum, tota la vida per aquestes dates jo ja tenia tot lligat i podia esbargir-me mirant la gent que anava de bòlit amunt i avall de la Rambla. Però aquest any no tenia gaire temps per perdre ni per distreure’m en drames aliens. Tres anys. Tres anys havia descuidat aquesta tasca d’encarregar-me del nadal: dinars, sopars, regals, postals…tres anys i semblava que se m’havia oblidat tot. Tot i que no de manera completa, aquest any la il·lusió havia tornat per omplir-me l’esperit de nou. Desembre, malgrat tot, sempre ha estat el meu mes preferit de l’any i el trenta-un el meu dia…sí, malgrat tot. També és el mes del meu aniversari, encara que feia anys que havia deixat de gaudir-lo. Abans de recordar la darrera celebració d’aniversari, aquella de fa tres anys, i acabar malament la tarda, vaig decidir que no estava per romanços i vaig continuar amb la meva recerca de regals de nadal. Cada any se’m feia més difícil encertar i, sobretot, pensar en coses que no fessin nosa i cabessin al poc espai que quedava al traster. A més sembla que havia de superar sempre el regal de l’any anterior i això acostuma anar en consonància amb un increment de preu i volum. Jo anava ben tipa de regalar mòbils, consoles i maquinetes vàries i videojocs. Jo volia quelcom una mica diferent, especial. Avui en dia, però estem abocats al regal tangible, físic, aquell que arrosseguem fins el pàrquing i amb prou feines el fem encabir al maleter del cotxe. No vull dir que no volgués gastar-me alguns calerons, però del cert que volia fer alguna cosa que impliqués més que una simple transacció bancària.
Aquest estiu, l’Àlex em va fer quedar amb la Maria. No tinc ben clar ni com ni perquè, però es va entestar a que ens coneguéssim. I encara no sé com em vaig trobar a la Plaça del Gas asseguda a la terrassa de La Tete explicant-nos la vida. Va ser una d’aquelles connexions màgiques de les que sovint es parla a les pel·lícules de sobretaula. La Maria em va deixar llegir el seu llibre i em va permetre fer-li algunes observacions. No sabia fins a quin punt jo havia estat llegint la Maria o estava revivint parts de la meva història, amb matisos, perquè totes les històries sempre en tenen. Poc temps després de la nostra trobada, la Maria va publicar el seu llibre. I, com era d’esperar, es va esgotar a les poques setmanes d’estar a la venda. Vaig somriure al recordar la sensació després d’haver-la llegida. Llavors vaig adonar-me que jo ja havia rebut ell meu regal de nadal per avançat. El passat octubre la Maria em va entregar un exemplar del seu llibre amb una preciosa dedicatòria. Feia uns mesos que l’havia llegit, però aquella mateixa tarda no vaig poder estar-me i el vaig rellegir. Vaig tornar a gaudir de la prosa fresca, senzilla i directa, de l’argument lleuger i que t’atrapa des del primer capítol. Com m’agraden les sentències que la Maria dibuixa sota les paraules i les fa ballar al ritme de la història! I va ser quan em vaig adonar que tenia davant el regal perfecte. Un regal que no tothom pot fer. La Maria no ha regalat una història als seus lectors, no és només entreteniment o plaer. “Una hora más” convida a la reflexió, a la autocrítica, fa volar la imaginació, inspira, ensenya i proposa una ajuda, però, sobretot, “Una hora más” ofereix una nova oportunitat. El testimoni sempre ha estat motiu d’encoratjament, d’exemple, de model, la història que comparteix la Maria en forma d’un grapat de fulls amb fileres de paraules atapeïdes és el meu regal de nadal perfecte.
Sempre m’ha agradat regalar llibres, l’Àngels Fabregues, l’encarregada de la llibreria del Passeig de la Plaça Major prou em coneix i ben contenta que es posarà de que la visiti i li faci una bona comanda de llibres. Sempre tan maca, atenta i professional, ella. Una d’aquelles llibreteres que gaudeix de la seva professió i ho encomana. M’encanta quan passo per la seva llibreria i la trobo ben plena. M’agrada quan la gent llegeix, es regala i regala als altres llibres. Ei! però no són només llibres! Amb cada pàgina pots regalar milers de sensacions diferents. Jo, aquest cop, estic regalant temps, que és el més preuat que tenim, estic regalant oportunitats, moments, les ganes de tornar a començar, d’omplir la vida de records que valguin la pena de ser escrits en una història que pugui ajudar a d’altres tant com “Una hora más” a mí.
