Amb qui podria somiar?

Si quan les roses ploren

és quan més olor fan…

 

Hi ha un dia assenyalat amb forat

per perdre la innocència.

Aquell candor que gotejava

dels estels i t’omplia de mel

les nits més fosques…

L’absència se t’ofereix punyent,

com la veritat als menuts,

l’instant que se’ls revela

que els Reis ja no existeixen.

 

 

I baixes la mirada

centrada al teu melic,

sense deures ni havers,

per més que la mà els busqui.

Mentre creues els dits,

escrius la carta a Déu,

amb lletra clara…

li jures i promets,

que a partir d’ara,

diràs només mentides,

totes les mentides

i res més que mentides.

Vestides d’il·lusions

saltaran pels balcons

amb ales d’àngel,

repartint aigua i  blat…

fins que apareguin,

tots els morts estimats,

i els puguis prendre el temps

per viure la veritat, de la nostàlgia.

Perquè Senyor,

sinó m’adormo amb tu,

amb qui podria somiar,

que tingués paraules

de vida eterna?

 

Rosa Maria Pascual 

Article anterior“Una hora más” de María López
Article següentLa denegació del tercer grau
Rosa Maria Pascual Sellent
Rosa Maria Pascual és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable del taller d’escriptura TeC–CA i de clubs de lectura on promou tertúlies literàries. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat 'Montseny Màgic'. És autora de 'Tardor Roja'; 'Un mar de boires', Premi Jalpí i Julià; 'Bell-lloc i altres contes de mestres' i 'On vas, Irina?', finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. També ho és d’En Jordi i el drac, un conte infantil, i d’El racó dels Desitjos, una peça teatral.