Si quan les roses ploren
és quan més olor fan…
Hi ha un dia assenyalat amb forat
per perdre la innocència.
Aquell candor que gotejava
dels estels i t’omplia de mel
les nits més fosques…
L’absència se t’ofereix punyent,
com la veritat als menuts,
l’instant que se’ls revela
que els Reis ja no existeixen.
I baixes la mirada
centrada al teu melic,
sense deures ni havers,
per més que la mà els busqui.
Mentre creues els dits,
escrius la carta a Déu,
amb lletra clara…
li jures i promets,
que a partir d’ara,
diràs només mentides,
totes les mentides
i res més que mentides.
Vestides d’il·lusions
saltaran pels balcons
amb ales d’àngel,
repartint aigua i blat…
fins que apareguin,
tots els morts estimats,
i els puguis prendre el temps
per viure la veritat, de la nostàlgia.
Perquè Senyor,
sinó m’adormo amb tu,
amb qui podria somiar,
que tingués paraules
de vida eterna?
Rosa Maria Pascual
