El català és el fonament de la nostra nació, Catalunya.
La base identitària de qualsevol nació ve fonamentada per la llengua, la cultura, les institucions, la història i les tradicions. Catalunya no n’és una excepció.
El català és el patrimoni més valuós que tenim com a poble, un patrimoni que és, i ha estat, des de sempre, la principal eina de cohesió dels habitants de Catalunya, independentment dels seus orígens. A la vegada, la nostra llengua és un tret diferencial de la nostra nació que ens fa únics i del que els catalans ens sentim orgullosos.
Malgrat això, actualment a Catalunya vivim en un context d’emergència lingüística i nacional.
Tots som conscients dels atacs constants que pateix la nostra llengua. Sense anar més lluny, la setmana passada ens assabentàvem que el Ministre d’Universitats del govern espanyol proposava relegar la filologia catalana, deixant de ser un àmbit de coneixement. I, per la seva part, la justícia francesa prohibia l’ús del català als plens dels ajuntaments de la Catalunya Nord.
Però no cal anar a Madrid ni travessar els Pirineus per a presenciar aquesta emergència lingüística. Al Principat mateix, el Pacte Nacional per la Justícia que va impulsar la Consellera Ciuró el juliol passat, el qual potenciava l’ús del català en l’àmbit de l’administració de justícia -un àmbit on el català és pràcticament residual-, ha quedat apartat en un calaix per part de l’actual executiu català.
L’ús del català a Catalunya es va reduint progressivament i contra aquest context ens hem de rebel·lar.
És imperatiu que el català continuï sent la llengua vehicular a les escoles d’arreu del nostre país, atès que la immersió lingüística ha estat i és sinònim de cohesió social. A la vegada que ens cal que el català estigui ben present, també, a les Universitats catalanes, per tal que els joves universitaris tinguin el dret -que han de poder exercir sense matisos- d’estudiar en català a Catalunya.
De la mateixa manera és imprescindible que el català sigui present en els mitjans de comunicació convencionals i digitals i a les xarxes socials, a la vegada que hem de poder garantir que sigui present en aquells àmbits de la vida pública en els que actualment queda relegat, com és el cas de l’administració de justícia.
Els catalans tenim la responsabilitat de preservar, defensar i reivindicar la nostra llengua, i no hi ha altra manera de fer-ho que parlant-la, llegint-la, escrivint-la i ensenyant-la.
Sense llengua, sense identitat, no hi ha nació. Sense nació no hi ha llibertat. I sense llibertat no hi pot haver ni present, ni futur. Per tant, com a catalans, la nostra missió és defensar el català: perquè és la nostra llengua i, si no la defensem nosaltres, no ho farà ningú en el nostre lloc.
