Poemes a la mare… que escrivia el pare i apreníem de memòria totes les nenes de la classe de la mare. Aquesta poesia era la de l’any 1962, jo tenia onze anys. Fent-nos-la escriure, s’hi jugava la feina i la carrera… penseu que per aquest temps i fets semblants, de protegir la nostra parla, va ser denunciada pel director de l’escola Pública Pere Comes i Duran i totes les nenes vam haver de mostrar la llibreta a la Inspectora Doña Sara Gutiérrez i al Senyor Alcalde Jaume Viader…
I quina diada
ha estat eix matí,
venia la mare,
rialla a la cara
a acotxar-me al llit.
Jo que no dormia,
sols ho feia veure,
l’he deixada fer.
El qui te una mare
que gran boca bada
i mai passa fred.
Sols una diada
per a tan gran tresor,
és molt poca cosa
per a qui ens dona el cor,
per a qui ens fa carícies
sense cap engany
hem de dedicar-li
tots els jorns de l’any.
Que visqui la mare,
jo demano a Déu
al costat del pare
i jo al costat seu.
Francesc Pascual
Teníem també, per descomptat, en primer lloc, la versió castellana, diferent, però igual de sentida.
Ángel protector,
divino tesoro,
no hay perla mejor,
brillas más que el oro.
Mientras te tendré,
ilusión divina,
reina yo seré en la casa mía.
No me faltará un trozo de cielo.
Penas no habrá, que tú eres consuelo.
¿Cómo pagaré favor tan constante?
Madre, ¡No lo sé!
¡Viviré, adorándote!
Y diré con voz que sale del alma:
¡Tú eres un Dios!
¡Tú eres una Santa!
Francesc Pascual
O bé aquesta de més curteta per als més petits.
El más dichoso de los mortales,
me puedo considerar,
pues a mi querida madre,
hoy puedo felicitar.
Es el día de la madre,
fiesta grande, sí señor,
Pues de madre sólo hay una,
Como sólo hay un Dios,
Mi regalo es pequeño,
pero es con ilusión,
¡Viva usted, madre querida,
madre de mi corazón!
Francesc Pascual era també el nom que a molts se’ls escapava en acabat de recitar-la a la seva mare… Santa innocència!
