Dispensin l’absència, coses de família. Gràcies.
Un onze de gala, ja van veure. Sortir pressionant fins el punyetero balcó de l’àrea contrària, i comptar amb l’astuta, genial, sobrenatural, inspirada màgia de Messi, metàfora de la qual va ser el primer gol. Minut 4.
I Villa, per fi; per fi, vull dir, per veure si així callen els patidors del rumrum, als quals cal repetir que així, deixant-se dur per la prosaica retòrica de retranca, és com poden tornar aquells anys foscos que sembla que en el fons enyorin, potser perquè tots érem més joves i perquè a la fi la memòria és desmemoriada i selectiva. Molt bé els dos gols del guaje, si, el primer amb el peu dolent, de doble mèrit, i més val si son per a que el noi s’assereni, però que el noi no està desassossegat ho prova com la deixa passar al gol de Messi, o com endevina una passada de Xavi d’esperó, de dibuixos animats.
Cinc a zero. Una maneta al Sevilla. Ni Turienzo Alvarez, i mira que ho provava, pobret, no ho ha pogut aigualir. Rodó. Una nit per recordar. Pel resultat, però sobretot pel joc, per la intenció, per com d’alleugerit camines quan guanyen els bons i tot sembla que encaixa, i deixes que la fresca d’una nit de tardor, mans a les butxaques, et vagi conduint cap al Tirsa, cada cop menys gent a les voreres, cada cop sentint més les teves passes i de sobte et presenten algú que fa temps que intuïes, l’esperit d’Omaha (taronja, llimona, benedictine, bourbon i brandy; alegòric, oi?), l’esperit de la civilització, de la llibertat i de l’ordre reconquerit, de que guanyaran els bon. Fortiter in re, suaviter in modo: Brighton Punch.
Sí, el futbol és sovint una metàfora de la vida, i cada victòria mereix la seva celebració, i un lloc a la memòria que cal servar per a fer-nos forts quan tot sembli que es torça, per a recordar-nos que hi ha un camí i que cal seguir-lo, i que allò del camino al andar és una collonada. Ni retirades ni rendicions, un Brighton Punch (només un, Doctor!), i fer el cor fort, respirar fons i seguir empenyent, que les mules tenen fam. Arri!.
