Això que en diem el nostre camí cap a la independència, o el procés de transició nacional, o el viatge cap a Itaca, ja sabem que no hauria estat possible sense la conjunció d’uns quants factors: la fúria anticatalana dels governs espanyols, la presència al davant de la política i de la societat catalana d’algunes figures cabdals (i la primera de totes el nostre -tan sovint bescantat- President) i la resposta massiva, ordenada i ben organitzada de la nostra societat civil. I aquí l’ANC, aquest gran invent que potser només és posible en un país com el nostre, hi té (i tothom ho sap i ho diu) un paper estelar.
La darrera assemblea de l’ANC a Cornellà ens n’ha donat una mostra palpable, si encara ens en calgués cap. Fa temps que els catalans del sí-sí tenim la preocupació de com afrontar una inhabilitació del nostre govern o de l’invasió de la nostra actual autonomia per una legió de virreis madrilenys. Ara l’ANC s’ha tret del barret la projectada assemblea de càrrecs electes (diguem-ne ACE?), que seria formada per tots els diputats catalans dels parlaments català, espanyol i europeu, i tots els alcaldes que siguin elegits el 24-M. Una proposta que és genial perquè compleix dues finalitats. La primera, agafar la direcció del país si els polítics madrilenys són tan cecs de posar en evidència davant del món el dèficit democràtic de l’estat espanyol si aquest inhabilita, o fins i tot empresona, els polítics elegits pel poble català. La segona finalitat és precisament demostrar a Madrid la inutilitat de tals mesures extremes ja que la majoria del país es posaria a les ordres de l’ACE. I si aquesta també fos interferida es podria substituir, per exemple, per una de regidors municipals, de càrrecs sindicals i de catalans notables de l’exterior, ostentant-ne aquests darrers la representació davant del món. O bé, ja per endavant, es podria tenir preparada una llista (no pública!) de substituts successius. Aixó si abans, o bé una DUI dels catalans o la desobediència civil de la majoria de la població no hagués fet ja fracassar la intervenció legalista “putiniana” del govern central.
A Cornellà, Carme Forcadell ha hagut de recordar als aixafaguitarres de sempre que no hi ha cap desinflament sobiranista, que no hi ha cap aturament del procés i que no n’hi haurà fins que no s’hagi arribat on volem arribar. Tots aquests senyors que parlen de la “letargia” sobiranista dels darrers mesos no sembla que s’adonin que els esdeveniments espectaculars (com les tres darreres diades) no són la feina essencial, sinó únicament una manifestació brillant i periòdica de la més callada, més sacrificada i més efectiva que no para de fer-se. Des del govern, des de l’ANC i des de totes les entitats (i són moltes) que treballen per una completa llibertat del nostre país.
Els ultres a Madrid (els del “pa chulo, yo!”) haurien de fer un exercici al que no estaven gens acostumats: pensar. Pensar a fons totes les conseqüències de les barrabassades que proposen una i altra vegada. La creació de l’ACE hauria d’obrir-los-hi els ulls si no es trobessin tan “a sus anchas” amb els ulls tancats. No poden inhabilitar tanta gent com estarà a punt per prendre el relleu. No poden empresonar vint, o cinquanta o cent mil persones. O estarien disposats a obrir altra vegada els camps de concentració franquistes? Com se n’alegraria en Lukaschenko! El president de Bielorússia diria tot cofoi: “Ho veieu com no sóc jo l’únic dictador a Europa?”
Tant si és el nostre govern, com l’ANC, com tota la nostra societat civil estan demostrant contínuament que no són solament més demòcrates que els polítics espanyols, sinó també que tenen una dosi bastant més elevada d’intel·ligència. L’ACE n’és una gran prova. Una eina, l’efectivitat de la qual potser es demostrarà en el fet que no calgui utilitzar-la.
