Una novel·la d’amor en temps de guerra

 

Estic pendent d’ajudar les famílies d’ucraïnesos que vaig tenir acollides, durant tants estius, per la zona afectada de radiacions de Txernòbil i que, en aquests moments, es dirigeixen cap a Romania i Polònia perquè han envaït casa seva i necessiten omplir el dipòsit. Famílies que fugen amb les seves parelles i fills d’Ivankiv, prop de Txernòbil, mentre que d’altres, principalment el pare i els germans grans, volen quedar-se a defensar la seva pàtria… Arreplego imatges, per WhatsApp de vídeos i comentaris dels veïns que m’informen que ja han mort amb els seus gossos prop de casa per sortir a buscar una mica de pa.

Refaig la fotografia del mapa amb la carretera E40 que és per on la protagonista de la meva novel·la s’escapa amb la seva filleta de mesos. Es titula “On vas, Irina? És una novel·la històrica que ens parla de com vivien, fa poc, en la zones afectades –d’Ucraïna, Bielorússia i Polònia– a causa de l’explosió nuclear ocorreguda a Txernòbil el 1986… I que es fonamenta amb el munt d’anys que he fet de mare acollidora de nens i famílies… i dels viatges que hi he fet per a visitar-los. Ara es pot dir que soc iaia de diferents nens ucraïnesos. Era un repte escriure-la, perquè per aquests nens he regalat molts dies i tendresa: molt temps obsessionada amb l’única ambició que tinguessin un futur més just… ja que la mala sort els havia fet néixer en un país contaminat… que poguessin venir a fer salut amb una família que els acollissin sense prejudicis. El càncer ha fet estralls i n’hi ha molt d’orfes que viuen amb els tiets… que quan no poden mantenir-los van a parar a la borderia.

Està traduïda al castellà i a l’anglès.

Us n’envio algunes sinopsis, per si creieu oportú llegir una novel·la d’amor en temps de guerra.

Sinopsi:La Irina és una nena com tantes altres a Ucraïna. Viu amb els pares i el seu germà, una vida tranquil·la, però plena de pobresa i marcada per l’accident de Txernòbil que va marcar tot el país fa ja uns anys. Viuen pendents del què menjaran i sense cap accés a la sanitat. Una associació fa de mitjancera entre les famílies ucraïneses per tal que els seus fills puguin ser acollits a Catalunya els estius, i així, sotmetre’ls a exàmens mèdics per saber com els afecten les radiacions que reben a casa seva. Després de molts intents la Irina aconsegueix ser acollida per una parella catalana un estiu. Durant aquests mesos coneixerà a l’Esperança, que serà qui realment li farà de mare d’acollida, ja que amb la primera hi ha problemes. A partir d’aquí, les seves històries queden unides irremeiablement. La Irina torna l’any següent amb el seu germà i la mare i, altres estius tornen els dos germans. La relació amb l’Esperança i la seva família però, no acaba aquí. Durant els hiverns mentre estant separats, s’escriuen cartes i parlen per telèfon, i la mare d’acollida els ajuda constantment. Els anys van passant i els nens van creixent. La Irina demostra ser molt espavilada i llesta, i d’altra banda el seu germà també va aprenent a buscar-se la vida reparant aparells elèctrics, motors, etc que acaba utilitzant ell o que revèn. Arriba un moment que la Irina s’enamora, però després d’un accident del noi acaben separant-se. Ell no sap que serà pare. Ella amb tan sols 16 anys té molt segur que vol tirar-ho endavant, però té por de la reacció de la família. L’àvia però sempre li ha fet costat i seguirà en aquests moments.

            La Liúsia i en Vàsia: Formen part d’una història paral·lela que utilitzo per explicar l’accident de Txernòbil documentada, tal com consta en el llibre, per Svetlana Alexievich . Són una parella acabats de casar. Ella està embarassada. El és bomber i està de servei el dia de l’accident, això fa que es contamini i mori al cap d’uns quants dies d’agonia, durant els quals ella no el deixarà ni un sol moment, posant en risc, així, la vida del fill que espera. 

La història se’ns presenta per parts, tan aviat estem a la infantesa de la Irina, com a la seva arribada a Catalunya, com a la seva fugida amb la filla. Així vaig lligant la història i cada pàgina que passem enganxa més, així m’ho han fet saber molts dels que l’han llegida.

Ucraïna des de la vida real

Carles Domènec,

revista Bearn

En el món en què vivim hi ha llibres que són més oportuns que d’altres. I de vegades aquests responen a les casualitats o a les intencions. Sigui com sigui, molts de llibres oportuns solen ser obres que interessen més pel contingut que per la forma, és a dir, per allò que expliquen que no pel que expliquen. Sovint són llibres apressats, amb redaccions que no passen de l’aprovat justet i on l’actualitat i la immediatesa mana. Vet aquí, però, que ara tenim a les mans un llibre de plena actualitat que a més a més compta amb un contingut molt interessant i que a sobre està excel·lentment explicat. Es tracta d’On vas, Irina? de la Rosa Maria Pascual, una novel·la que ha publicat l’editorial Gregal, que forma part del grup Llegir en Català i que està ambientada a Ucraïna, partint des de la tragèdia de Txernòbil fins al present.

Recordo perfectament el pànic nuclear que es va estendre per tota Europa el 1986 quan els reactors de la planta nuclear ucraïnesa (llavors de la planta nuclear soviètica) van patir l’accident que condemnà a la mort (immediata o perllongada en el temps pels efectes de la radiació) a un nombre aproximat de 200.000 persones. Durant anys va estar prohibit, a Mallorca, caçar tords i estornells, ocells migratoris que provenien de les zones contaminades. Txernòbil va tornar a la ment de tothom amb les darreres catàstrofes nuclears al Japó.

Bé, doncs l’accident és només un dels punts de partida del llibre, que ens explica moltes coses més: la protagonista, la Irina és una noia jove que ha estat mare recentment i que ha de fugir del país després d’haver agredit un guarda de seguretat d’un supermercat que la intentava violar. Mitjançant salts temporals assistirem no només a la seva fugida, sinó i sobretot, al seu pas per Catalunya gràcies a les famílies d’acollida amb els afectats de l’accident. Però també viatjarem perfectament a les entranyes de la corrupció del règim ucrainià, al descontrol i corrupteles de les entitats solidàries (no tant a Catalunya sinó sobretot en el país d’origen dels nois que s’envien), al complex mecanisme de la solidaritat a casa nostra, i viatjarem a l’interior de la pobresa, la resignació i la lluita per la supervivència.

Rosa Maria Pascual ha trobat un filó literari de primer ordre en el personatge de la Irina, la seva heroïna, que ho és més i destaca més precisament perquè està acompanyada d’una colla de secundaris d’autèntic luxe que enriqueixen la novel·la, la matisen i li donen la immensa qualitat humana que traspua en cada una de les seves pàgines. On vas, Irina? es converteix així en una novel·la que és un document de primer ordre sobre aquest est d’Europa després de la desfeta de la Unió Soviètica, d’un país enorme on es juga el nou capítol de la guerra freda (cada cop més calenta), entre una Rússia que cada vegada se’ns mostra més imperial i més forta, i una Europa delmada per la crisi però que encara és el paradís somiat per als territoris en terra de ningú que compten amb immenses reserves de matèries primeres cobejades per uns i altres. Els que en pateixen les conseqüències, sempre, són els ciutadans, com la família de la Irina que fa mans i mànigues per tenir quelcom per menjar el dia següent. Aquesta és la vertadera lluita a la qual està abocada bona part de la població d’aquest indret fascinant que un dia situàrem al mapa per culpa d’un accident devastador, i que ara podem tornar a marcar per ser l’escenari d’una molt bona novel·la.

On vas, Irina?

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE ON VAS, IRINA?,

Esteve Pujol

Llibreria Abacus,

Ni és la primera vegada que presento un llibre de la Rosa Maria ni és tampoc la primera que n’assisteixo a la presentació d’algun. L’amistat que ens uneix des de fa trenta anys ha provocat que em fes el favor d’oferir-me totes dues oportunitats.

Fins ara la Rosa Maria havia escrit obres didàctiques (per exemple, Lletres amagades) o bé relats més aviat breus plens d’encant (Tardor roja; Bell-lloc i altres contes de mestres; Un mar de boires), contes divertits (En Jordi i el Drac, un Sant Jordi molt original i viatger també original), teatre també breu (El racó dels desitjos)… Aquesta vegada s’ha llançat a la gran novel·la, i quina novel·la!

Quan et proposen que presentis un llibre, et vénen temptacions múltiples, des de fer un elogi entusiasta de l’obra per enardir l’auditori a llegir-la fins o fer-ne un estudi literari, que potser li tregui les ganes de fer-ho. A veure si avui em mantinc en el camí del mig, en el viarany mitjà budista, que ni sembli una presentació pagada ni una classe avorrida.

On vas, Irina? és una novel·la envejablement escrita. Us en diré un truc per orientar-vos: llegiu-vos la coberta final del llibre i hi trobareu un resum preciós del contingut. D’aquestes sinopsis orientadores, se n’acostumen a encarregar les editorials mateixes; haig de dir que, si és així, qui la va redactar ho va fer molt bé. Gairebé llegint-la ara en veu alta, m’estalviaria tota la feina, però seria molt lleig de fer-ho.

Teniu a la vista una novel·la inextricablement teixida; no sé com s’ho ha fet aquesta dona perquè fos moltes coses a la vegada: d’antuvi és un tros de biografia disfressada on trobem la Rosa Mari camuflada –ja veureu de què o de qui–; però no només ella, sinó la seva família. Ei, no cal pas estar al corrent d’aquest secret perquè la novel·la tingui tot el nervi de relat omniscient, en tercera persona, no. El que passa és que, si ho saps, encara és més viva. Té aquell encant de la cosa viscuda, la cruesa; i a la vegada l’autenticitat de l’experiència.

És a l’ensems una novel·la històrica, basada en uns fets ben reals, i ben luctuosos: ho anuncia el subtítol Novel·la basada en la tragèdia de Txernòbil de 1986. És tan amarga aquesta tragèdia humana, però humanament tan amarga. Vull dir que no ens fa recórrer només uns esdeveniments que delaten fins a quin punt pot arribar l’embogiment de la intel·ligència de l’home quan la tècnica esdevé el botxí sàdic de la inconsciència ambiciosa; la tragèdia s’encarna en persones que ens arribem a estimar, que ens fan compartir el patiment, perquè quan qui pateix és l’amor, arribem al paroxisme del dolor. L’energia nuclear posa en perill tot el gènere humà, certament; però és que causa un sofriment total a les persones que s’estimen apassionadament. Hi ha fragments tan desoladament tendres, que et fan negar-se els ulls.

Al mateix temps és una aventura d’intriga, de suspens. Com acabarà la trama que també fa de fil conductor de la narració? Per què la valentia de la Irina la portarà a un èxode rocambolesc, esgotador, policíac?

Juntament amb tot això, hi ha una novel·la que qualificaré d’antropologia cultural molt ben muntada. Entrem en una manera d’entendre i viure la vida que no pertany a la nostra cultura propera; costums, supòsits, tradicions, rituals familiars, conviccions ancestrals compartides, pràctiques laborals o comercials, ambients sanitaris… que ens aboquen a horitzons novells, rics i de vegades desconcertants per al lector català. Tota una descripció sociològica, sorprenent i enllaminidora a la vegada. Ens fa preguntar ben sovint: com és que dins la nostra Europa, bastant a l’altra punta, sí, hi hagi unes estètiques i unes ètiques i unes teories i unes pràctiques tan contrastants amb les nostres? És una sacsejada a la nostra presumpció de bondat sociològica.

No em sé estar de remarcar tota la vena poètica de la Rosa Maria que hi vessa arreu. Aquí sí que la temptació ha estat molt i molt forta: reproduir-vos, llegir-vos fragments, pinzellades d’una riquesa lírica encisadora. Ara ja no faig Formació Literària a la universitat, però us asseguro que si hagués disposat d’aquesta novel·la fa tres o quatre anys, molts dels seus fragments haurien sortit a classe com a models de figures literàries  de primer ordre, agosarats, dolcíssims, altament poètics. Ja els trobareu al llarg de la lectura; és que us saltaran a la vista, vull dir a l’esperit. No em sé aguantar de llegir-vos un trosset de la pàgina 133.

És una novel·la de vida i de mort. Hi ha molta vida i molta mort –us ho podeu imaginar pel subtítol–, però hi ha una vida que comença i una vida que acaba, però tan ben enllaçades que hi ha una frase que peta amb una crueltat esperançadora: Ara només em cal resar pel trosset viu de carn d’ell que porto dintre. Ja la trobareu, no us en dic la pàgina.

I ara deixeu-me reprendre la idea de l’esperança. És un cant d’esperança des de l’amargor, i això té molt de mèrit. Txernòbil vol dir absenta, beguda amarga; i Nàdia –un personatge important de la novel·la– vol dir esperança –l’Esperança també hi és en un paper rellevant. Que ben trobats! Per això és tan humana aquesta novel·la; perquè la vida només és possible com una barreja d’absenta i d’esperança, de Txernòbil i de Nàdia, de neguit i d’il·lusió, de dolor i de goig. Per això dic que és una novel·la tan profundament humana.

I encara hi afegiré una altra raó i no voldria pas que semblés d’oportunisme barat. Aquest llibre es va editar pel mes de març d’enguany, però està elaborat molt abans, no cal ressaltar-ne l’evidència. I aquesta dada temporal hi afegeix un interès remarcable: encara no havien començat els trasbalsos polítics i bèl·lics –o quasi bèl·lics– a Ucraïna. Gairebé ni es parlava d’Ucraïna, potser fins i tot no sabíem exactament ni aproximadament on era aquest país. Ara sí que la premsa i els telenotícies n’han anat plens i no pas per raons agradables. Entenem encara millor la tragèdia social, humana per tant, que els esdeveniments presents han fet caure sobre aquella població, població que estimem des de la lectura d’On vas, Irina? La coneixença de les persones que pateixen ens fa més viu el patiment, precisament perquè és més proper: són persones amb cara i ulls, amb noms i anècdotes i aventures i rialles i plors; hi hem compartit unes quantes hores, uns quants dies; virtualment, uns quants anys i tot. Aquesta dada augmenta la sensibilitat envers elles. Ens són familiars; i els sofriments dels familiars són molt més intensos. Aquesta novel·la adquireix actualitat, impensada quan la Rosa-Maria la va escriure; no t’ho podies ni imaginar quan parlaves de Kíev o de Crimea.

Llegiu-la, deixeu-vos endur per la màgia de la literatura. Com sempre, en havent llegit On vas, Irina? esdevindrem més humans, segur.

On vas, Irina?

La Palma, 15 de juny del 2015

Jordi Roig

 

QUAN UNA PREGUNTA FA DE RESPOSTA

Que el títol d’una novel·la inclogui una interrogació, d’entrada, em desperta la curiositat, bàsicament m’atrau. Potser és un truc de l’editorial per vendre més llibres o de l’autora per donar un toc d’intriga a la trama, sigui com sigui amb mi ha funcionat. Segurament un cop acabat el llibre no hauré trobat la resposta, però l’hauré buscada, si més no.

Amb On vas, Irina? m’ha passat una cosa curiosa i és que l’interrogant del títol m’ha perseguit durant tota la lectura. Jo era la Irina, jo era el Bacil, jo era l’Esperança , jo era el Willy i, fins i tot, era la iaia Rous, però també era molt més; era la desesperació, el sofriment, l’amor, la malaltia, la pobresa, l’abandó, la mort i Txernòbil. A la part final del llibre el narrador diu: «Les coses no rutllen bé quan una pregunta fa de resposta.» Vet aquí moltes claus de la solució.

El llibre està escrit amb una destresa poc habitual. L’autora ha sabut agafar la distància justa entre els fets i les paraules, segur que amb un esforç considerable. La persona que escrivia la novel·la era una autèntica novel·lista, no una mare o una esposa o una dona que acollia a casa seva nens d’Ucraïna i que l’any 2007 va viatjar fins a Kíev. Però una persona no es pot dividir en dues i la Rosa Maria menys, cosa que vol dir que la novel·lista s’ha amarat d’unes històries de lluita i de generositat, de sofriments i valentia i d’una manera rellevant de relacions humanes i ho ha traspassat al paper primer i després a nosaltres. Al seu cap hi havia la voluntat de recuperar la tragèdia d’uns fets passats que semblaven oblidats pel món occidental, on tot el que no ens afecta d’una manera directa es veu com una pel·lícula de ciència-ficció, per clavar-nos a la ment la dimensió de la catàstrofe. Hauria volgut canviar el passat i en conseqüència el futur, hauria volgut convertir l’odi en amor i el fred en calor, la derrota en valentia.

En cap cas he fet servir la paraula «drama», és un fet que constato ara que escric aquestes paraules i potser l’he obviat inconscientment per allunyar la complexitat dels fets d’un acte teatral i acostar-los a la vida real.

L’obra de la Rosa Maria Pascual és plena de saviesa, per una part pel coneixement que té dels fets que narra i per l’altra per la qualitat de la seva literatura. La novel·la forada l’argument de la història per tres racons, uns forats que es van trobant de tant en tant i d’altres que són fruit d’ells mateixos. No et canses de llegir. Quan un forat és massa fosc se n’obre un altre per deixar-te respirar. I tot comença amb un forat a l’extrem d’un país que vivia en pau, en silenci, amb la seva quotidianitat de cada matí, les botigues, els tramvies, els petons, una ciutat que respirava sense molestar a ningú. De cop van córrer pels carrers paraules com: reactor, nuclear, explosió, potència, radioactivitat, incendi, mort. Rutina nova. La conseqüència insostenible de l’explosió de la central nuclear de Txernòbil l’any llunyà de 1986, un mes d’abril, un dia 26.

La passió que hi ha posat es fa palesa gairebé en cada tram, en cada giragonsa, en cada llàgrima, en cada pregunta i en cada alegria. Passió, realitat, curiositat i ofici, potser els quatre millors i únics ingredients que, si els saps combinar bé, fan que una novel·la tingui interès i qualitat, com és el cas d’aquesta, o només sigui una novel·la mediocre.

No he descobert gaire el guió del relat perquè crec que no li faria cap favor. El títol, la magnífica fotografia de la portada, la paraula Txernòbil i el nom de l’autora són motius prou imperiosos que per si sols fan imprescindible que la llegiu.

M’agradaria que aquestes senzilles paraules us impregnessin d’una realitat poc coneguda però real, que us contaminessin de les peripècies que algú ha de fer per sobreviure, que us emocionessin amb la valentia i la solidaritat que sovint nosaltres no tenim i que tot plegat us dugués a l’aventura –al cap i a la fi llegir és una aventura– de llegir On vas, Irina? sense por. I que amb una mica de bona voluntat us feu la mateixa pregunta que fa de resposta o doneu resposta a la que fa de pregunta.

 

 

ARA Vallès

Rosa Maria Pascual

Autora del llibre ‘On vas, Irina?’

“Els herois els hauríem de buscar entre les famílies que tiren endavant amb dignitat”

“La gent d’Ucraïna té la sensació que el Mur de Berlín es va traslladar al seu país, i que a més, estan molt oblidats”

Rosa Maria Pascual, veïna de Cardedeu, ha dedicat 30 anys a fer de mestra i és autora de diferents llibres. La seva última novel·la,On vas, Irina? (Editorial Gregal), que presentava dijous a Granollers, s’endinsa en les conseqüències que l’accident nuclear de Txernòbil ha tingut per a Ucraïna, i que Pascual ha conegut gràcies als nens que ha acollit del país veí. –per Cristina Fernández

–On vas, Irina? no és el teu primer llibre, però, és el més autobiogràfic?
–No és ben bé autobiogràfica, a la novel·la és tot inventat. El que passa és que faig servir escenaris de fons de llocs on he estat i experiències que he tingut.

–L’obra es basa en la tragèdia de Txernòbil, què et fa acostar-te a aquest fet?
–Fins l’any passat vaig tenir nens acollits, des que tenien 10 anys fins als més de 20, d’Ucraïna. Durant bastants anys els vaig tenir a l’estiu a casa, fins que vaig voler conèixer de primera mà el seu país i veure de més a prop el que passava allà. Pensava si el que ells em deien seria ben bé com ells explicaven, i vaig voler fer el viatge, no turístic, sinó que vaig visitar les escoles i els hospitals. Des de llavors vaig voler fer un llibre, i ells mateixos m’ho demanaven. La gent que jo coneixia volia que el seu problema es conegués.

–Què et plantejava la gent d’allà?–La gent d’Ucraïna té la sensació que el Mur de Berlín es va traslladar al seu país, i que a més, estan molt oblidats.

–Què va ser el que més et va impactar dels teus viatges a Ucraïna?
–Em va impactar que essent una gent amb molta cultura, potser en alguns aspectes més avançada que la nostra, els nens que jo tenia estaven treballant i guanyaven un euro diari, quan les coses que havien de comprar estaven al mateix preu que aquí. Es veien obligats a treure les coses del camp o viure de les ONG. Està molt empobrit.

–Has pogut veure una realitat que aquí no arriba tant.

–Sí, fins i tot a nosaltres vam voler regalar-los un cotxe de segona mà, perquè allà n’hi ha molts, i anaven al preu que aquí van els cotxes nous senzills. És una manera de tenir-los molt controlats.

–Què t’ha impulsat a convertir totes aquestes vivències en una novel·la?
–És una necessitat que anava més enllà de mi mateixa. Volia intentar apropar-me a la seva cultura i veure la dignitat que hi pot haver. Veure com han patit i com s’ajuden, gent que ha passat per unes il·lusions paral·leles a les nostres encara que es digui que no. Des del 1986, quan hi ha l’explosió de Txernòbil, queden 30 quilòmetres de terra inservibles al voltant del lloc dels fets, però a partir dels 30 quilòmetres van regalar les terres perquè no es quedés desertitzat i cap al 92, ells aconsegueixen la independència, per tant l’accident està relacionat amb la seva independència. A partir d’aquí, els governs són molt manipulats i no n’estan contents, per això fan unes marxes de protesta, que aquest hivern, per exemple, ha estat el més terrorífic. Volia transmetre totes aquestes coses, els problemes dels governs corruptes també.

–Què opines de la situació del país?

–La situació no és bona. En acollir aquests nens, he pogut comprovar que per exemple, les seves defenses han augmentat mentre estaven aquí, ja que se’ls fan analítiques al arribar i al marxar. És a dir, que estar exposats a les radiacions no és bo, hi ha molts càncers. La gent que vaig conèixer allà ha anat morint de càncer. Que una família perdi set persones, i que no sigui en un accident de cotxe, és molt estrany, no es pot dir que no passi res. La contaminació està allà. A més, ara com aquell qui diu, estan en una guerra civil.

–Potser encara no es coneixen totes les conseqüències de l’accident de Txernòbil. 
–El núvol tòxic va arribar fins aquí, de fet. En realitat hi ha càncers de tiroides que estan produïts pel núvol tòxic, que es podia haver evitat donant iode no radioactiu a la gent durant uns dies o bé dient-los que no mengessin cap cosa del camp durant una setmana. Ara, aquí, també tenim problemes paral·lels amb les centrals que no estan ben cuidades.

–La vida de la Irina t’ha servit per explicar tot això.

–Sí, he triat la vida d’una noia jove que és mare, perquè allà com la vida s’escurça, les dones són mares més joves. La protagonista va amb una vespa i un bebè, i s’escapa per una zona d’estraperlo, de corrupció. A la novel·la intento posar totes les coses que he après, encara que no m’hagin passat a mi.

–Amb què t’agradaria que la gent es quedés de la lectura del teu llibre?
–Voldria que es veiés que ajudant als altres, t’ajudes a tu mateix. És una cosa que et millora a tu. I, també, que en realitat estem entretenint-nos buscant herois, com el millor jugador de futbol, i els herois els hauríem de trobar dins de les famílies que tiren endavant amb dignitat. Nosaltres mateixos ens entretenim amb coses que no poden aportar res, i hi ha coses més importants que ens poden donar més felicitat.