De ben segur, la gran majoria de lectors i lectores que esteu llegint aquestes línies us espereu unes reflexions del que fa poc més d’un any ha canviat les nostres vides; la Covid-19. I és que el títol que encapçala l’escrit convida a aquest pensament, però avui no parlaré d’això. Evidentment, no vull restar importància a un fet tan transcendental i important com aquest, però diàriament ja rebem infinits inputs i notícies del que vivim.
En aquest segon escrit us vull parlar d’una altra pandèmia, una pandèmia que fa anys que patim i que si no es combat pot arribar a ser tan contagiosa i fer-se tan expansiva com la pitjor de les pandèmies mai viscudes.
Des de fa anys estem veient com l’extrema dreta es va apoderant de diferents regions d’Europa i del món en general mentre ho mirem expectants i ara, ens tocarà viure-ho al nostre país, a Catalunya.
Les passades eleccions del 14 de febrer al Parlament de Catalunya han deixat moltes dades a remarcar. Una d’elles i de ben important per l’independentisme és haver superat el 50% de vots i obtenir així una clara i més amplia majoria d’escons al Parlament.
També hi ha debats sobre quins governs s’han d’arribar a fer i amb quins suports. Un dubte que és fruit de certs interessos periodístics o partidistes que s’haurien d’esvair per complet o si més no fer raonar que qui no estigui disposat a fer un govern plenament independentista, no vol la independència.
Ens fan dubtar també sobre quins partits són de dretes i quins són d’esquerres amb unes classificacions surrealistes i impròpies d’un país democràticament desenvolupat etiquetant d’esquerres a qui dóna suport a la monarquia i vota a favor d’aixecar immunitats a representats electes dels ciutadans.
Però també existeix una altra dada que no pot passar desapercebuda, estic parlant de l’entrada de l’extrema dreta al Parlament de Catalunya. Un seguit d’individus que han entrat a les nostres institucions amb unes idees absolutament aberrants amb l’únic objectiu d’embrutar la casa del poble i fer-nos retrocedir seixanta anys enrere.
És un fet greu, molt greu que una institució com és el Parlament de Catalunya estigui tacada per una de les pitjors pandèmies que fa anys que vivim. El Parlament és sobirà i tots els seus representants són escollits pel poble, fet que vol dir que hi ha milers de persones que pensen com ells. I el pitjor de tot és que ara haurem d’escoltar barbàries al faristol de cada ple. Barbàries que a les legislatures anteriors venien de part d’altres partits polítics ara amb menys representació, i és ben cert que el ball d’escons ha estat entre aquests i tot queda en família, però això vol dir que hi ha massa gent que pensa com ells.
I quina és la vacuna per erradicar una pandèmia d’aquestes magnituds?
Tantes vegades hem sentit a dir que al feixisme se’l combat que no les podria comptar, però mentrestant l’epidèmia feixista va creixent i qui gosa dir que se’ls ha de combatre d’alguna forma o altra és portat a judici a mans dels qui van jutjar i condemnar a persones pacífiques per posar urnes.
Unes urnes que van dir notòriament independència, però també van deixar un missatge molt clar, el de no voler viure més en un país que constantment oblida el seu passat. I aquí és on pren força el lema que hi ha al camp de concentració d’Auschwitz “El poble que oblida la seva història està condemnat a repetir-la”.
Encarem una legislatura nova després d’unes eleccions imposades, igual que les últimes. Perquè aquest país que ens han obligat a ser i que oblida la seva història també oblida la sobirania d’unes eleccions. Van cessar un govern i van imposar unes eleccions les quals va tornar a guanyar l’independentisme, van impedir la investidura del President Puigdemont, després la d’en Jordi Sànchez i per últim la d’en Jordi Turull. Finalment vam iniciar la legislatura amb el President Torra, però tampoc era del seu grat i ens van forçar unes noves eleccions amb les condicions i la data que ells van voler.
I un cop més l’independentisme va guanyar i amb més força que mai. I ara, en aquesta nova legislatura tenim l’oportunitat d’or per a fer el veritable tsunami.
Un tsunami que va plantar la llavor l’octubre del 2019, que ara està madurant i més aviat que tard haurem de collir els seus fruits. Un tsunami que hauran de liderar des de les institucions tal com vam fer el 2017 perquè si no serà el carrer qui prendrà la iniciativa.
Un tsunami que ha de ser radicalment democràtic i que si no ens preparem per inundar-ho tot, la pandèmia ens menjarà.
