Andreu González i Castro (L’Hospitalet de Llobregat, 1974) és poeta i escriptor. Es va llicenciar en Filologia Hispànica per la UB i és tècnic del Consorci per a la Normalització Lingüística. La coneixença de la desavantatjosa situació social de la llengua, l’ha motivat ha confegir un Manual d’autoajuda per a catalanoparlants (2019). Ha publicat vuit reculls de poemes en castellà i català que han guanyat diversos guardons. A quatre mans, amb en Ramon Gasch, ha escrit novel·la històrica: Bon cop de falç! -premi Nèstor Luján 2011-, Defensors de la terra i La venjança dels almogàvers. La seva passió blaugrana l’ha dut a compendiar 100 motius per ser del Barça i no ser del Madrid. Va ser director de El Matí Digital durant tres anys, però ho va deixar en ser cridat a servir els seus conciutadans de Martorell des de la Regidoria de Cultura. Com que és persona de fina ironia també ha fet una antologia d’acudits per a independentistes i una altra per a culers.

 

—La llengua catalana no és la llengua quotidiana, diguem-ne, existencial, de la majoria dels catalans. No ho té fàcil per sobreviure.

—El procés de mundialització està accelerant la minorització de moltes llengües. El català té la paradoxa que s’ensenya a l’escola, té mitjans de comunicació que la projecten públicament, s’utilitza en activitats rellevants de la vida pública i, no obstant això, mostra usos febles en alguns àmbits –les xarxes socials, per exemple- i en algunes capes de població, com els immigrants i els joves. El canvi lingüístic hi és. Com el climàtic. En tots dos hi podem actuar i hi som a temps, però el termini s’exhaureix.

—Joan Margarit deia que un poema sense veritat no val res, que, tota sola, la bellesa és perillosa. El poeta no hauria de buscar la bellesa, sinó la veritat.

—Segur que hi ha poetes que pensen exactament el contrari. Jo soc bastant fill de la poesia cívica dels 50 del segle passat. Net, més aviat.

—Això anava a dir jo.

—Però Tom Wolfe ha escrit amb molta gràcia contra aquells que titllen tot artifici artístic de burgès. Perquè s’ha de tenir clar per a quin públic s’escriu (o es pinta o es fa música) i no insultar-lo en excés. Sempre hi ha l’opció d’escriure poesia per a qui no en llegeix, és clar.

—Els premis de poesia solen ser els germans petits del certàmens literaris, potser perquè és difícil de llegir i té pocs lectors. Hem d’ensenyar a gaudir de la poesia a les escoles o un s’ha de sentir cridat espontàniament a descobrir-la?

—La vida és un immens embornal per on s’escolen milers de records. I, no obstant això, soc capaç de recordar amb vivesa els primers versos d’alguns poemes que vaig llegir a l’escola i a l’institut. Per si de cas la crida espontània no arriba, em sembla perfecte que l’escola intenti despertar l’amor a les paraules ordenades bellament, pensades, pesades.

—Trobo encertada aquesta definició que fas de la poesia. Molt descriptiva i integradora. Un dia haurem de parlar més a bastament. Però ara, si fossis tan amable de suggereix-nos una exposició o un museu que hauríem de visitar si encara no ho hem fet.

—Avui estem de promoció: pagui’n un i emporti-se’n tres!

—Estem de sort, doncs. En qualsevol cas mantenim el nombre senar. Endavant.

—Sé que és poc original, però a la National Gallery li tinc un afecte especial. Perquè hi entres des de la plaça com si entressis al saló de casa, l’entrada és de franc. Això és bastant insòlit. Els Oficis de Florència són aclaparadors i el nostre MNAC em té robat el cor pel pantocràtor de Taüll.

—Un parell de pel·lícules que no ens hauríem de perdre per res del món.

In The Mood for Love, de Wong Kar Wai. Mai no s’havien utilitzat tan bé la càmera lenta ni les repeticions d’una melodia. I Un lugar en el mundo, d’Adolfo Aristarain.

—De ben segur que coneixes una ciutat que hauríem de visitar i passejar.

—Martorell està força bé: esgrafiats a les façanes, la Torre de les Hores de Pujols, la serra de l’Ataix, el Noia i el Llobregat, el pont del Diable…

Per aquí ha tret el cap el regidor de cultura cultivat i sorneguer que duus a dins.

—En fi, fora de Martorell, potser diria Florència o Salamanca. Una ciutat en la qual et quedis dintre del perímetre antic com si encara visquessis en una època pretèrita i llunyana.

—Ta’agrairíem que ens diguessis un parell d’obres d’art que t’han remogut al contemplar-les.

—Els autoretrats de Rembrandt quan ja és gran. Havia estat tan vitalista! L’hi van prendre la llum dels ulls. També un quadre de Lluís Rigalt que hi ha a L’Enrajolada de Martorell. És una escena de la marina del Llobregat amb l’ermita de Bellvitge al fons i el camí flanquejat de plataners. Quan jo era petit el camí encara existia, al costat de la benzinera de la Gran Via. Ara tot és progrés i asfalt, un hotel de luxe, un gimnàs… No hi ha ni el camí ni els arbres anyencs. A mi m’agradava més abans.

—Aconsella’ns, si us plau, un assaig d’aquells que et fan assaborir el que aprens mentre el llegeixes.

—Jo soc molt d’Unamuno -«con el uno, Unamuno; con el dos, Pérez Galdós»-, pels jocs de paraules i conceptes constants. Vida de don Quijote y Sancho em va marcar. També em van fer gaudir d’allò més Alessandro Baricco amb Els bàrbars i el Sigmund Freud d’El malestar en la cultura.

—Ens pots anomenar dues novel·les o relats de ficcions, que creguis que mantindran el seu interès literari encara que passin els segles.

El roig i el negre, de Stendhal, i de la primera a l’última ratlla de Joseph Roth.

—Has anat directe a barraca. Ràpid i contundent. I ara, una injustícia a la qual hauríem de posar remei sense perdre ni minut.

—Sé que es tractaria d’una revolució humana, però és l’arrel de moltes desigualtats: la voluntat de domini de les persones sobre altres persones.

—Un parell de vides que hauríem de conèixer, que no són d’aquelles només per admirar, de tan extraordinàries com són.

—La de Gandhi em va impactar. Francament, podria haver tingut una vida força plàcida acomodant-se a allò que li permetien a Sud-àfrica, viatjar amb tren en segona… La seva presa de consciència individual va ser clau per al despertar col·lectiu dels seus connacionals. La de Cervantes també va ser mogudeta. Em commou que, després de molts revessos vitals i en el món de les lletres, tingués una energia creadora i una fe en la seva capacitat descomunal quan era un home gran.

—Has escrit un llibre sobre els 100 moments estel·lars del Barça. Quin és el teu moment estel·lar de la humanitat?

—El 29 de maig de 1919, en què un eclipsi solar total va demostrar que Einstein tenia raó amb la seva teoria general de la relativitat, llavors una teoria sense comprovació experimental. En poques paraules: Einstein havia predit que la llum tenia massa i que, per tant, experimentava l’efecte de la gravetat. Ell feia experiments mentals. Aquell experiment va sotraguejar la física de Newton.

—Per acabar, seguint amb aquestes confidències tan personals, ens agradaria molt que ens revelessis un parell de cançons de la teva vida.

— Crec que en l’època prereggaeton es feien millor cançons que ara. Però potser es tracta d’un prejudici, ja que soc un boomer de la generació tap (un nom que ens hem donat entre tots). A vegades em sorprenc taral·lejant algun fragment de Cavalleria Rusticana. Per exemple, quan Turiddu canta per primer cop, des de fora l’escenari, en sicilià. També m’enamora el Paco Ibáñez que canta Brassens. Crec que El testamento és una bona manera d’acabar i fer mutis en aquesta entrevista amb una nota d’optimisme.

—Així sigui.

 

 

 

 

Josep Maria Huguet
Geòleg de formació, viu a Molins de Rei i es dedica a l'organització industrial. Durant un parell de lustres, als vespres i durant els caps de setmana, es dedicava a la política. En deixar la militància de partit ha militat en diverses iniciatives socials i populars. També s'ha atrevit a escriure i publicar un parell de llibres. Amb una colla d'amics va fundar l'Associació El Matí i actualment n'és el president.
Article anteriorUna pandèmia i un tsunami
Article següentTot té un final