Quants simulacres fem abans de donar el pas: he de repensar-m’ho, ens diem; tal vegada, ho hauré interpretat malament; segur que hi ha una raó de pes pel que fa. Fins que un dia ens adonem que la nostra flama es consumeix ofegada en els dubtes de la por.
La Inés Fernández amb el seu escrit curull d’humanitat encoratja a les dones a fer una passa endavant.
Tot té un final
1ª part
Penso que ja ha arribat l’hora
que dintre d’un moment te n’aniràs d’aquí.
Penso que ja ha arribat l’hora,
jo em quedaré sola, pensant només en tu.
Demà, quan el dia desperti, tornaré a aixecar-me
iniciaré una altra vida. Intentaré oblidar-te.
Demà, quan el dia desperti, tornaré a aixecar-me.
M’empassaré les penes. Buscaré un altre camí.
Ho sé. No em serà senzill,
et tinc gravat a la memòria. Ets una part de mi.
Ho sé. No em serà senzill…
Però arribarà un dia que el vent de la tardor t’allunyarà de mi.
2ª part
Durant molt temps em sentia culpable de no fer-te feliç.
Els teus constants crits, insults i menyspreus em van fer inútil i servil.
Durant molt temps em sentia culpable de no fer-te feliç.
Avui he obert els ulls. He recordat que era valenta i forta.
He enderrocat el mur, he trencat la cadena que em lligava a tu.
Avui intueixo un horitzó de llum on tornaré a riure.
He enderrocat el mur, he trencat la cadena que em lligava a tu.
Demà despertaré, amb el sol, en un entorn nou i lliure.
Tornaré a ser valenta, independent, feliç…
Gaudiré del sol, el mar, les amigues i les flors.
Tornaré a ser valenta, independent, feliç…
I un dia, en girar el calendari, m’hauré oblidat que existeixes
I que mai t’he conegut…
Inés Fernández
