És de mal nascuts atemptar contra la llengua pròpia del teu país. Un país és sempre la seva llengua. Després, com passa sempre en els països ocupats i no independents, n’hi poden haver d’altres de sobrevingudes i en general sempre imposades pel dret que atorguen les armes i la conquesta. Llengües imposades. El castellà és una llengua imposada en tot l’àmbit de l’històric domini lingüístic del català. Això és així i no pot haver-hi cap dubte. El català és la llengua històricament compartida per catalans, andorrans, valencians, balears i rossellonesos. I si això és així -perquè negar-ho és d’ignorants-, ¿com pots ara no exigir als funcionaris el coneixement oral i escrit de la llengua del país on treballen? ¿On s’és vist, això? Hi ha gent que és veritat que no dóna importància a la qüestió de la llengua, tota aquesta gent que diuen que no n’hi ha per a tant i que de la llengua no se n’ha de fer un problema, que som bilingües i que si tomba que si gira. Em fan una pena immensa, aquesta mena de persones, perquè no trien en llibertat. Si creus que la llengua no és un problema, deu ser només perquè la que és atacada no la consideres prou, o gens, teva. Ho tinc molt clar: si ataquen la meva llengua, m’ataquen a mi. I no trien en llibertat, i trien sempre el castellà perquè es tracta d’una decisió mandrosa, de cosa fàcil, l’excusa falsa del bilingüisme empobridor. I, aleshores, arriba un moment que el poder els ho facilita. Ha passat a València i ara comença a passar a les Illes. El poder del PP, a les Illes, a favor de l’interès i la mandra del funcionari i en contra del país i de la llengua pròpia de la seva gent. Països ocupats, ments colonitzades.
I aquí, a Catalunya, ens trobem amb el mateix. L’intent de PP i C’s de suprimir la immersió a les escoles. I després veus que el famós 43% que s’ha mostrat favorable a la independència -únic camí de la dignitat-, es converteix en un 46% a l’hora d’establir preferències per a la llengua als cinemes. Comoditat, mandra, costum, tota aquesta deriva. Versions doblades i en castellà. La cosa fàcil. Sobretot no ens esforcem. Seria fàcil deduir que a la bossa d’aquest 46% hi ha més d’una explicació del per què aquest país és a la cua de la civilització pel que fa al coneixement d’altres llengües europees i universals. Un país és la seva llengua. Són ben lògiques, en el fons, totes les coses que ens passen. N’hi ha molts, encara, que es diuen catalans però que no estimen la llengua. Al final, com gairebé tot, aquesta és també una qüestió d’amor. El mal el tenim a dintre. No ens ve pas de fora.
