Segons la premsa madrilenya més retorçada el Tribunal Constitucional ha donat carta blanca a l’Estatut. A parer de la catalana ens l’han retallat i encara podia haver estat pitjor. El President de la Generalitat acata però es disgusta, la Vicepresidenta De la Vega està satisfeta. I són del mateix partit. Sabem que ens han anul·lat quinze preceptes i, el més perillós, ens n’interpreten una trentena, però sobretot som conscients que es tracta d’una presa de posició simbòlica i política. Siguin quins siguin els articles anul·lats o interpretant, tan és. El més important és que la sentencia ve a dir que ni complint escrupolosament les lleis – les lleis que determinen que som una autonomia dotada d’un Estatut que és una llei orgànica de l’Estat sotmesa a la tutela constitucional – se’ns permet una àmplia autonomia satisfactòria amb la nostra voluntat de ser. Ens volen els ponts, ens demostren una vegada més que, ara amb el Tribunal Constitucional fent de quart poder, de legislador negatiu, passi el que passi, Espanya sempre té la darrera paraula. Manté el poder. Controla, subordina, tutela.
L’endemà d’aquesta Sentencia d’alt valor polític i simbòlic, podem fer recompte dels escarafalls, les declaracions, els discursos dels nostres líders polítics. Però no és gens clara quina serà la nostra reacció com a país. Unamuno ja ens va dir que ens perdia l’estètica, i més enllà d’actes solemnes i la manifestació del dia 10 – a la que assistirem com a bons sentimentals i amants de les jornades històriques – no veig clar quin pla tenim. I més ben dit, sospito raonadament que no en tenim. Davant d’un acte simbòlic ens cal una reacció d’aquest caire. Catalunya no es pot permetre que l’endemà de l’emprenyamenta aquí no passi res, que caiguem en la resignació i en la fatalitat, en l’assumpció de que el nostre país no té solució. Cal deixar ben clar que no ho farem, amb actes que ho posin de manifest. De contingut simbòlic, de força emotiva. Posem per cas una retirada de les Corts, un fre a qualsevol acord amb el govern central, cap visita oficial ni reunió amb els polítics espanyols.
Després de les vacances, no casualment properes, votarem en unes eleccions en que no s’hi valdran ni mitges tintes ni mitges veritats. Els qui ens han tornat a dir amb la seva sentencia que ni ens reconeixen com a nació, ni tenim dret a dir res la nostra llengua, la nostra justícia o les nostres finances, i encara ens perdonen la vida mentre posen de manifest que tots els ponts i totes les enteses estant trencades, no ens han pres – per més que vulguin – la nostra voluntat democràtica. La democràcia inclou totes les fórmules de l’autogovern, començant per la independència, que cada dia espanta menys i convenç més. I també és una resposta simbòlica i política.
