S’ha acabat el bròquil! Indignació, aquesta és una de les paraules! Però que s’han pensat? Humiliació, com ha dit el president Pujol, aquesta n’és una altra.
Fóra mascares que la festa de disfresses ja ha acabat, no per menys esperat no deixa de ser més indignant, més humiliant… Ara som cornuts, paguem el beure, convidem a tothom i a sobre barra lliure per tots ells i nosaltres sense ni dret a demanar un got d’aigua de l’aixeta. Sabeu que us dic? Doncs que bon vent i barca nova, Espanya!
Som una nació i nosaltres decidim, sense cap dubte; amb la nostra llengua, els nostres costums, tradicions… Deixem-nos d’històries, de politiqueig, de quedar bé, del no però si o si però no, sense mitges tintes i endavant.
Les regles del joc han canviat “amics d’Espanya” i darrera aquesta “indisoluble unidad de España”, darrera aquesta dictadura maquillada fa trenta anys, ara ja només resta un camí i és el camí de l’adéu.
Han tancat la porta, no ens hi volen, doncs marxem, què hi fem aquí? Anem obrint més portes, finestres si cal però en una altra direcció. Ens han humiliat, faltat al respecte, ens han fet fer de titelles, ens fan votar i després diuen que hem votat aspectes inconstitucionals malgrat que d’altres estatuts com l’andalús o el valencià si que ho contemplen. El PP, el defensor del poble, tots aquells que havien presentat recursos contra el nostre Estatut ens han fet un gran favor… ens han tret la bena dels ulls i ens han mostrat amb claredat la porta de sortida i cap allà anem.
Missatge captat “amics” del Tribunal Constitucional, aquí no ens hi voleu així que anem enfilant el camí, la porta de sortida i encantats de fer-ho. Sense presses, amb el pas segur i ferm però sense mirar enrere, marxem i cop de porta, tanquem amb dos tombs i fem desaparèixer la clau. Espanya ja és història, benvinguda Catalunya!
Josep Plana i Monné
