L’anècdota
Dos quarts de 8 del matí d’un hivern fred i glaçant a la ciutat de Girona. D’aquell fred humit i intens que t’entra dins dels ossos i que ha vingut per quedar-se. Els primers rajos de sol que m’acaronen la cara entren com un bri de primavera en un hivern fred i gris. La ciutat encara dorm, un silenci lànguid i pacient espera els primers anars i venirs atrafegats de la classe treballadora de la ciutat, mentre la humitat en forma de boirines, encara entorpeix la vista.
L’espera d’un Regional a l’estació de Girona es fa eterna, com si al tren se li haguessin enganxat els llençols i les vies se li presentessin com tendres i tous matalassos d’aigua. L’andana es comença a omplir de gent i l’espera es comença a fer una mica més nerviosa. Algú s’encén un cigarret, amb el molest fum que genera el tabac a quarts de 8 del dematí. Mentre la ferum de nicotina impregna l’estació de Girona, a una llunyania prou propera s’hi sent una cançó de trap – de gust quasi desagradable – provinent d’un telèfon mòbil d’uns nois que van amb caputxes i ronyoneres quadrades. Les seves cames, penso, si les posem en relació amb l’abric de plomes que porten, semblen llumins negres amb bambes de taló…
Tot d’una, m’adono de com d’absort estava i em veig sorprès pel grinyolar de les vies del tren. El seu so agut i metàl·lic irromp dins dels meus timpans tot anunciant l’imminent i tardana arribada del tren a l’estació. La massa de gent, que ha anat augmentat amb l’espera, comença a caminar cap endavant intentant esbrinar quina porta li quedarà més a prop. Els mitjos cops i les mitges empentes augmenten a mesura que el tren es va aturant a l’andana i creixen encara més en el moment de l’obertura de les portes. Les poques persones que baixen es troben amb una multitud de gent assedegada de seients i amb una pressa educadament continguda; és llavors quan l’intercanvi de passatgers es produeix de manera escassament ordenada. Després d’alguns dubtes momentanis, m’assec cap al final del vagó, ben al costat de la finestra i no gaire lluny de la porta infernal que connecta els vagons del comboi.
M’acomodo, trec els auriculars i inicio l’àrdua feina de desenrotllar-los amb una paciència resignada. Acabat el procediment, em poso els auriculars i em disposo a escoltar una llarga sessió de música irlandesa del grup Lúnasa, el qual recomano a tothom a qui li agradi el gènere. La música és un mètode per fer més amenes les dues hores i escaig que dura el trajecte, tot i tenir la sort de poder gaudir de bons paisatges durant el tram des de Girona fins a Cardedeu. Més avall el panorama degenera en vistes d’àrees urbanes, periurbanes i industrials d’un color gris apagat i resclosit.
Pocs minuts després em comença a envair un altre cop una forta ferum violenta de nicotina. El primer reflex és mirar la porta infernal que peta cada dos per tres a causa dels desplaçaments consecutius dels passatgers. És allà on normalment les persones més addictes al tabac fumen quan no poden aguantar l’ànsia durant el llarg trajecte d’un tren regional. Abans d’aixecar-me per mirar si hi ha algú en aquest espai (per pura curiositat i xafarderia), me n’adono que el fum ve de just dels seients del meu davant que em donen l’esquena. M’atanso una mica i veig una dona que xucla compulsivament el seu cigarret tot deixant una columna de cendra que sembla ben bé la torre de Pisa. Em trec els auriculars per tenir tots els sentits disponibles per poder captar amb la màxima fidelitat el moment. Així mateix, sento com des del mòbil de la dona en qüestió hi sona una música tràgica i melancòlica dels anys 80 que ressona per tot el vagó i que, pel meu gust, trenca totalment amb el paisatge de prats verds i alzinars que ofereix el Gironès. Sense acabar de creure’m gaire la situació continuo analitzant el panorama: la dona, d’uns aproximadament 50 anys molt mal portats, plora contingudament amb els ulls injectats de sang i amb unes faccions que al segle XVIII s’haguessin considerat de fetillera. Es poden veure perfectament unes galtes xuclades segurament pel tabac i ves a saber què més, unes mans ossudes amb uns dits llargs i escardalencs i uns cabells de poca salut recollits amb una cua.
L’escena, és francament trista i desesperançadora. Si no fos per la música eixordadora i pel tabac, la meva compassió no tindria límits per aquella pobra dona feta pols per la vida i per ella mateixa. Però evidentment, no sóc l’únic habitant d’aquell vagó i la gent ràpidament comença a entrellucar l’escena. Abans que jo pugui reflexionar sobre el meu comportament davant la situació, sento que un home s’aixeca i es dirigeix cap a la dona que fuma.
- Sabes que aquí no se puede fumar? – Li etziba l’home, amb un accent gironí d’aquells que es diferencien d’una hora lluny
- Déjame en paz! – Crida la dona, amb un menyspreu absolut
- Es que hay gente que le molesta el humo y aquí no se puede fumar señora – Continua l’home
- Que me dejes en paz coño! – La dona comença a estar prou molesta com per mirar a la cara al seu interlocutor
- Señora que no ve que está molestando a la gente? – Insisteix l’home
- El que me está molestando eres tu, gilipollas!
A partir d’aquí veig com la dona decideix aixecar-se i treure pit per posar-se en situació. Gràcies a aquest moviment, la panoràmica de visió és total: porta unes botes altes d’aquelles que semblen de cow boy fins quasi els genolls, unes mitges arrapades a les cames seques i primes com dos escuradents, una faldilla negra curta amb restes de cendra de tabac, una jaqueta de cuir granat amb lluentons platejats en forma de quadrats i una bossa de mà que sembla haver vist molt de món. L’home, que vesteix uns pantalons i una americana molt senzills, es caracteritza pels seus colors grisos i negres apagats, com si volgués imitar qualsevol dia d’hivern de l’interior de Girona. Porta una petita maleta de pell de color negre amb uns papers que li surten dels laterals. L’home, en sentir l’escridassada de la dona, agafa amb més força la seva maleta de manera inconscient i automàtica. En aquest moment, després d’un o dos segons palplantat, decideix contestar-li amb menys educació que abans i intentant dissimular els nervis. La dona, com és de suposar, no cedeix terreny i segueix amb un reguitzell d’insults i amenaces:
- Eres una maleducada! Estás molestando a todo el mundo! – Critica el senyor
- Oye, por qué no te vas a la mierda un rato? – Segueix ella, sense deixar ni un moment de fumar
- Por qué no te vas tu con tu cigarro, maleducada?! – Respon ell, agafant cada cop més fort la maleta
- Mira... o te vas o meto, me oyes? Es que te meto!
Aquí la situació ja és diferent. L’amenaça d’ella sembla ser decididament seriosa i després d’alguns crits i insults per part de la dona el senyor decideix que la millor opció és fer cas a la senyora i agafar la seva estimada maleta i marxar del vagó.
Un cop de porta molt fort (com són sempre els cops de porta dels vagons dels trens regionals) tanca la discussió i la nostra bona dona torna a seure al seu seient ple de cendra i d’objectes personals dispersos. La música, que no havia deixat de sonar en cap moment, fent així més tragicòmica l’escena, segueix sonant a tot drap delectant l’audició de la nostra amiga. Tot seguit, sento que remuga, amb un català d’accent gironí:
- “Quin fill de puta… molestar diu… que se’n vagi a la merda el subnormal aquest…”
Entre altres insults i escarnis, la dona es dedica a remugar entre dents sobre l’home i a auto-justificar en veu alta les seves accions. Veient el panorama, decideixo aixecar-me i canviar de vagó per no seguir patint les bafarades de tabac industrial i per no patir el mateix destí que l’home que tenia darrere.
Tot caminant pel vagó començo a reflexionar sobre la situació… hi ha una cosa que m’inquieta molt. Si ella xerra català amb ella mateixa, vol dir que és catalanoparlant i que per tant pensa en català. Ell és més que evident que és catalanoparlant pel seu accent clarament identificable – quasi li costava articular les paraules quan xerrava castellà. Llavors… per què s’han parlat en castellà entre ells?
El primer pensament que em ve al cap és que és culpa de l’home, que ha començat en castellà. Que classista, el tio! Penso. Clar, com que ha pensat que una persona així només podia parlar en castellà doncs ell s’hi ha dirigit així… però aquí el problema ha sigut que cap dels dos ha canviat de llengua. És a dir, les dues persones eren catalanoparlants però han acabat tenint una “conversa” en castellà… aquí hi ha alguna cosa que falla, no creieu?
La realitat
A Catalunya estem vivint un procés de substitució lingüística molt greu del qual molt poca gent sembla ser-ne conscient. Us convido a anar pel centre de Barcelona i escoltar la llengua en què parla la gent. Sentireu de tot: anglès, francès, japonès, àrab, urdú, etc. però sobretot castellà. El català el podreu sentir també, tot i que en un percentatge més baix. La substitució lingüística de la que parlo no es basa en el turisme massiu de Barcelona, del qual ja se n’han fet mil i un articles, sinó de la castellana.
Al nostre país estem veient com la nostra pròpia llengua, la catalana, viu un retrocés vertiginós que en fa perillar la continuïtat. El 2003, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, hi havia un 46% de parlants habituals de català a casa nostra. Una dada que ja de per si és preocupant – ja que simbolitza menys de la meitat de la població que viu al Principat – i ens mostra com de gran és el problema. Però si mirem les últimes dades, veiem que el 2018 estem en un 36% de parlants habituals. Aquesta dada, perillosament encara més alarmant, ens dóna un bon mastegot a la cara i ens posa a lloc.
No cal amagar-ho, no cal maquillar-ho amb “buenu, és que, però…” ni amb excuses, no fa falta buscar-li tres peus al gat per dissimular-ho: estem molt malament lingüísticament i això no pot ser. És una qüestió de primer ordre que a qualsevol català amb una mica de seny li hauria de preocupar. Però irònicament som nosaltres mateixos els culpables – en part – d’aquesta nefasta situació. Tenim el mal costum de parlar en castellà als estrangers que viuen a Catalunya i de vegades a algú que no coneixem. O fins i tot es donen casos en què dues persones catalanoparlants es coneixen en castellà i per tant es comuniquen sempre en aquesta llengua. Tots aquests casos són la clara explicació de perquè estem matant l’única llengua originària de Catalunya. Tot i que dir “matar-la” pot sonar dràstic ens hem d’adonar de que realment és així: cada cop que algú que resideix a Catalunya ens parla en castellà i nosaltres li contestem en aquesta llengua, ja estem reduint un àmbit i una possibilitat d’ús del català. Cada cop que podríem xerrar en català i no ho fem estem participant directament en un procés d’extinció d’una llengua mil·lenària. Cada cop que fem servir el castellà quan podríem utilitzar el nostre antigament denominat “llemosí” donem la raó a aquella gent que pensa que la nostra cultura i llengua han de desaparèixer. Cada cop que fem servir la llengua de Castella a casa nostra quan podríem fer servir la d’aquí li estem fent entendre a l’altra persona que el català és menys important i per tant, menys necessari.
En definitiva, podríem dir que la situació no és per tirar floretes i encara menys sabent que a partir del 30% de parlants habituals una llengua pateix un procés d’extinció quasi irreversible. I no ho dic per dir, sinó de la veu de Carme Junyent, especialista en l’estudi de les llengües amenaçades[1]. Està clar que a Catalunya tenim una situació d’alt risc lingüístic que es fa palesa no només al carrer sinó a les escoles, on només prop del 15% de les converses que es duen a terme als patis de l’ESO en zones urbanes de Catalunya són en català.
Dient-ho ras i curt, clar i català, la nostra llengua és molt a prop d’entrar en perill d’extinció i som nosaltres els únics que podem fer-hi alguna cosa, ja que el panorama polític i parlamentari actual sembla preocupar-li ben poc el problema. Si no hi fem res tenim bastantes probabilitats d’acabar com els nostres germans del Nord…
L’arribada
Després d’aquesta profunda i intensa reflexió em trobo assegut a un altre vagó ben allunyat de les males energies del conflicte d’abans. Ens trobem parats a l’estació de Maçanet-Massanes i per les portes obertes entren, a més d’una corrent d’aire gèlida, un grup de noies de 15 anys que semblen fugir amb totes les seves ganes del revisor del tren. Dos llatinoamericans asseguts se les miren amb cara de divertiment com qui contempla entretingudament unes gallines que fugen amb molta traça del seu pagès. Per fi es tanquen les portes i la calidesa torna tot lliurant-me la sensació d’escalf i comoditat. Després d’alguns cops de cap contra el vidre i dels consegüents espants, em deixo emportar per un profund i plaent son acompanyat de flautes i gaites irlandeses…
Sobresaltat, em desperto a la parada de Clot-Aragó en el moment en què el soroll estrident del tren indica el tancament de portes del vagó. Just davant meu hi tinc dues dones d’uns 60 anys amb els seus abrics color caqui i uns guants marrons de cuir, conversant molt apassionadament:
- Doncs a mi em va dir que no venia perquè el seu marit es trobava malament i que no podia sortir de casa…
- I ara! Si jo la vaig veure que passejava tant fresca amb la Pilar pel carrer Diputació buscant un puestu per fer un cafè!
- Què dius!? M’ho estàs dient en serio?
- I tant! Aquesta deixa-la anar…
La conversa em té tant absort que no puc impedir que la meva motxilla surti disparada cap endavant a causa de la brusca frenada del tren. Això m’alarma molt ja que dins hi ha el meu ordinador portàtil i decideixo llençar-m’hi per atrapar-la, quasi obrint-me el cap amb el seient del davant.
- Ay niño, ¿estás bien? – Em pregunta una d’elles, visiblement preocupada per la meva sobtada i arriscada reacció
- Sísí, tot bé! Perdonin… gràcies!
Per sort, la parada de Passeig de Gràcia és just on jo baixo i la vergonya passada es difumina en l’espai-temps.
[1] https://www.nuvol.com/llengua/el-catala-llengua-amenacada-58864
