La setmana que acaba ha estat de les que seran recordades. La gran manifestació de l’11 de Setembre de 2012 serà senyalada als llibres d’història, pel nombre d’assistents, caràcter cívic, transversal, festiu i familiar, com un punt d’inflexió en la reivindicació inequívoca d’un estat propi pels catalans. Indubtablement la defensa pacífica de la independència ha guanyat la centralitat i és percebuda com una possibilitat real pel seus partidaris, amb un efecte constant de degoteig favorable d’aquells que en dubtaven fins fa quatre dies. Hem vist un poble, una nació, manifestant-se amb naturalitat; amb uns anhels de futur que ja miren més a Europa i al món que a l’Espanya prepotent i depredadora que no ens ha volgut entendre.
El president Mas ha pronunciat a Madrid una conferència que marcarà el seu futur polític i el de tots els catalans. Ha creuat el Rubicó, empès per una Catalunya que li demana i ho necessita. Ha estat brillant, clar, sincer i amb el coratge que només dona la convicció i pau d’esperit d’estar fent el que cal fer. Ha exercit el lideratge que una part important del país li va confiar. Ha explicat les raons identitàries i econòmiques del que som i els greuges que hem patit. Han estat les raons i veritats inqüestionables d’un home tranquil, serè i intel·lectualment honest front l’arrogància castellana que deu haver quedat descol·locada. Ara és fonamental que aquest tipus de discurs, actitud i estratègia sigui vista i seguida en directe i sense intermediaris ni interferències espanyoles per Europa. Brussel·les ha de ser la nostra següent obsessió. A la UE diran, de portes enfora, que és una qüestió interna però han d’entendre i saben que ho deixarà de ser en el moment que la majoria de catalans així ho decideixin. En el moment en que la UE admeti ni que sigui teòricament que la separació d’Espanya és compatible amb la continuïtat de Catalunya a la UE, es generarà més clima de seguretat jurídica, política i econòmica, s’eixamplarà encara més la majoria favorable a l’estat propi, s’esvairan moltes de les incerteses que poden plantejar encara determinades elits econòmiques catalanes i es neutralitzaran les segures amenaces de pèrdua de drets socials que llançarà l’estat espanyol.
Com deia fa uns dies el P. Hilari Raguer, Catalunya aquests últims segles ha desaprofitat repetides oportunitats d’assolir la independència. No hauríem de deixar passar aquesta. Dèiem abans de l’estiu que s’acostava una tardor calenta, un hivern glaçat i una primavera sense flors. Albirem però ara un estiu daurat en que tant de bo puguem anar a les urnes per escollir els diputats del Parlament que han de proclamar Catalunya com a nou estat d’Europa, en una transició nacional que ja ha començat i que envoltada de forces cíviques que superen els partits polítics no té aturador.
