Quan he llegit el text de la Carme Cinca li he dit que la insolació que transmet m’ha fet recordar el senyor Meursault, el protagonista de la novel•la L’estranger, d’Albert Camus, un home a qui tot li era indiferent, a qui ni tan sols afectava la mort de la seva mare. Entre les seves moltes indiferències, un dia va disparar a un home en una platja algeriana ardent, i ho va fer diverses vegades, fins a assegurar-se que era mort. No sabia qui era la víctima, ni hi havia raons perquè ell li disparés. No es va defensar al judici, el seu únic argument va ser que feia molta calor.
Una tarda de juliol
Calor insuportable des de mesos, estic cansada de la calor, segons diuen haurem d’acostumar-nos al canvi climàtic. Dormo malament, la temperatura quasi no baixa, potser tot serà desert amb el temps, em pregunto si canviarà la vegetació. No puc imaginar-me res però, he sentit dir que, al desert, dels 40º de durant el dia, baixa en picat a tan sols 3º o 4º durant la nit, ja que la sorra no reté l’escalfor del sol. És per aquest canvi tan brusc que s’esmicolen les roques i tot és arena. Aquí no passa això, la nit és tan calenta com el dia. I els focs?, en pocs dies ens ho deixaran tot arrasat!
Les sargantanes i llangardaixos seran els reis del meu tros de pati, ara ja sembla un terrari, es mengen els mosquits, i sempre penso que s’han de respectar. Però la felicitat no existeix, un mosquit que deu haver entrat a casa, maleït sigui, m’ha triat a mi! M’ha fet una picada descomunal. Sort que no he sentit la picada, devia ser l’única estona que he pogut dormir. Malparit! Se n’ha ben aprofitat i el fibló me l’ha clavat fins a l’ànima.
He anat a la farmàcia, m’han donat una pomada, per a la fava, immensa, massa grossa que se m’ha fet amb la picada. Em fa mal. No m’he pogut estar de fer, al professional, aquest comentari de queixa i pregunta:
–Per què a mi em piquen i no pas als altres?
L’home que està esperant que jo acabi d’una vegada, em diu, com si res: que identifiquen a les seves preses potencials pel rastre de diòxid de carboni que exhalen, parla de la química del perfum de la seva pell, i potser del seu grup sanguini… i que són les femelles necessitades de sang per reproduir els ous.
A la tarda no em trobo bé, tinc febre i em fa mal la picada, demà al matí hauré d’anar a cal metge. Mentrestant, intento distreure’m mirant al televisor una antiga pel•lícula que he vist mil vegades, esperant que passi aquesta hora suada i xafogosa de la tarda.
De cop i volta, la llum minva. Miro cap a la finestra: el sol està una mica apagat, les branques de la prunera es mouen. Mira, corre una mica d’aire! No, m’ho sembla! una munió de pardals es gronxen a les branques… on han quedat, una per aquí i una altra per allà, les últimes prunes que encara no he abastat, potser per mandra. Que bones! penso, aquestes prunes clàudies, espesses, compactes, toves i dolces al seu punt just. Els pardals les piquen, salten d’una branca a l’altra, alcen el vol i uns altres ocupen el seu lloc. D’on han sortit? Tornen a venir-ne més, i se’n van. Deuen emplenar el seu bec i van cap als nius on els deuen esperar els seus nadons. De branca a branca, van i venen. Amb aquests ullets tan petits ho veuen tot, detecten els colors, diferencien els perfums de cada color, les olors diferents deuen cridar també la seva atenció, i ben segur que els senyals de les plantes els diuen on hi ha alguna cosa per picotejar… i veig que la vida és aquí fora, a pocs metres de l’ombra asfixiant de la meva llar…
Ara em sembla que tot està aturat, però passarà l’estiu, potser a alguns se’ls trencaran els amors que han començat o d’altres es seguiran estimant fins a l’infinit. De moment es viurà el present, després ja veurem…
Tornarem a parlar de judicialització i divisió de l’independentisme, sense arribar a cap solució, i haurem de continuar somiant amb el nostre “estel de llibertat”, sense veure’l mai lliure?
Tornarem a sentir soroll de canons de guerra, màquines supermodernes, i sofisticades. A Ucraïna i a més indrets, que no ens diuen, hi haurà més morts que no podrem aturar. A aquells a qui agrada jugar a guerra de veritat… no els importa la persona que cau!? no deixen de ser per a ells soldats de plom o d’un videojoc a la tauleta!?


Article anteriorEl cordó “dominical”
Article següentCompte enrere per una nova edició del Posidònia Fest al Port de Mataró
Rosa Maria Pascual Sellent és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable dels tallers d’escriptura com Tecamolsaires del Montseny i de presentacions i tertúlies literàries mensuals. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat Montseny Màgic, Montseny Eròtic i Montseny amb un Somriure. És autora de llibres per a aprendre matemàtiques divertides com la col·lecció “Pensem i comptem”, també per aprendre a llegir i escriure amb les Lletres Amagades i Letras con disfraz il·lustrats per ella mateixa. De contes infantils En Jordi i el drac amb pintures d’Antònia Molero, i d’un àlbum il·lustrat per per Aurembiaix Abadal titulat En Jordi va pel Món i que va ser obra premiada en el CCCB. De les novel·les curtes com Tardor Roja; Un mar de boires, Premi Jalpí i Julià; de la col·lecció Bell-lloc i altres contes de mestres que conté El Racó dels desitjos que és una peça teatral representada en alguns a sales del Vallès i Barcelona. De les novel·les històriques inspirades en l’autobiografia: On vas, Irina?, editada en català, castellà Adónde vas, Irina? i anglès Where are you going, Irina? i finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. De La Mestra amb un somriure als llavis, premi memòria popular de La Roca Romà Planas i Miró. I del poemari Si Condicional editat durant la pandèmia i amb dibuixos de l’Aurembiaix Abadal.