Per començar, recapitulem breument els dos punts principals que condicionaran l’evolució posterior del conflicte Catalunya-Espanya. Un és el pas endavant de l’ANC amb les seves “Tesis d’agost“, per mobilitzar la societat civil a part del que facin o deixin de fer els partits. L’altre punt és quina cara tindran ERC i Junts després dels congressos aquesta tardor.
Pel que fa a Junts, la disjuntiva sembla clara. Si Puigdemont, amb la seva innegable autoritat guanyada a pols, aconsegueix de convertir el partit en un de veritablement transversal, amb una actuació clara sense mitges tintes, cap a una independéncia a mig termini i no per la setmana dels tres dijous, Junts serà un segon puntal, al costat de l’ANC on el poble es pugui recolzar. Si no ho aconsegueix, Junts hi perdrà bous i esquelles.
Pel que fa a ERC, ja sabem que la situació és molt més enrevessada. Tant si en el congrés guanyen els junqueristes (com es creu més probable) com si ho fan els roviristes de la Nova Esquerra Nacional, que encara no es veu que tingui gran cosa de “nova“, cap dels dos sectors pot parar la davallada del partit, de no ser que fessin un gir de 180 graus en el seu concepte del camí cap a la independència, cosa per la que de moment no hi ha cap indici.
La pregunta interessant crec que és què passa amb les dues altres candidatures, Foc Nou i el Col·lectiu Primer d’Octubre. No sé en què es diferencien els seus programes ni si seria possible (i molt desitjable) que es fonguessin, ara o més endavant, en un de sol. En tot cas, són ells els que més representen el 44% de militants d’ERC que van votar contra l’acord amb el PSC (i haurien estat molts més si els dirigents no haguessin amagat la interpretació que en feien els socialistes), i que segur que desitgen ferventment un “foc nou”.
I ara preguntem què passa si guanyen en Junqueras o els de la NEN. Que farà llavors Foc Nou? Ser només un sector protestatari (però ineficaç) dins del partit? O tindran els seus integrants la possibilitat i el valor de disgregar-se’n i oferir una nova llar als militants descontents? Ignoro quines dificultats, tant personals com legals hi haurien per fer un pas així. Però si el poguessin fer, crec que en unes noves eleccions deixarien enrere ERC.
No vull establir paral·lelismes fora de lloc, però a Alemanya hi ha hagut un cas que hauria de fer reflexionar. El partit “l’Esquerra“ (Die Linke) que recollia molts del vots de protesta contra les polítiques del successius governs federals alemanys, n’ha perdut la majoria, que han anat a parar al nou partit d’extrema dreta “Aliança per Alemanya“, i així cada vegada ha anat perdent escons, tant al parlament federal com als dels estats. Una de les figures més conegudes del partit, Sara Wagenknecht, no es va conformar amb aquesta evolució, i es va separar de “L’esquerra” amb un “moviment Sara Wagenknecht“ (BSW), posant l’accent en objectius que creia que l’antic partit havia deixat diluir. I, de cop i volta, a les eleccions a tres dels estats alemanys, ha aconseguit més del 10% de vots, mentre que “L’esquerra” no aconseguia el mínim de vots per obtenir escons.
Repeteixo: els casos són molt diferents, però hi ha un factor comú: la decepció d’uns electors amb el seu partit i que de cop es troben amb un que els representa millor. I no pot ser aquest el cas en què es trobessin els militants decebuts d’ERC, amb un nou partit que els representés de debò? De moment cal esperar els fets reals i veure què passa als congressos, i quina resposta troben tots els interrogants d’aquesta tardor. Avorrida no ho serà.
