Quin dia més agradable ahir, que es va convertir en una petita treva de la batalla que ens planta l’estiu. Una bona remullada i desperten els jerseis del seu son. Un bon raig i s’allunyen les tan desagradables xancletes i el nostre sentit de l’estètica respira una mica més tranquil per no haver de heure-se-les amb les afroses samarretes sense mànigues. Per unes poques hores, sembla que ja hagi arribat la tardor, que és quan els camps verdegen i el Montseny va de del beix al bronze. Quan ve el fred, la terra deixa de rebutjar-nos, roent, per acollir-nos, humida. Res millor que l’aire fresc per mantenir les idees clares. Res millor que veure’ns el baf de l’alè per sentir-nos totalment vius.
Malgrat tot, aquesta treva no serà més que un miratge. Des de que tinc memòria recordo l’estiu com un període especialment desagradable. M’agrada escoltar l’arribada de les orenetes a la primavera, que és com retrobar uns vells amics, però, malgrat tot, no oblido que són l’avantsala de quelcom enutjant: el sol dels migdies, les monòtones cigales, la presència sempre excessiva d’insectes…
Hi ha qui hi troba l’al·licient d’anar-se a posar en remull a la platja. Posant-ho sobre la balança, sempre m’ha semblat que pesava més el plat de les incomoditats de la sal, la sorra i les aglomeracions que no pas el del xipolleig refrescant. La platja només m’agrada per anar a passejar-hi quan no fa calor.
La part positiva que trobo als meus estius és l’oportunitat de veure altres racons del nostre Occident. Descobrir cada vegada una nova ciutat per poder trobar l’evidència d’allò que compartim i endevinar aquells matisos que ens separen. Malgrat tot, qualsevol ciutat és molt més bonica a l’hivern, per no dir durant les festes de Nadal.
No queda més que esperar. Tocarà patir, tocarà rostir-se, haurem de veure escenes desagradabilíssimes pel carrer, fins que, poc a poc, ens anirem allunyant del Sol i deixarem sortir els abrics confortables de l’armari.
