El diari digital català més important, Vilaweb, ha fet una entrevista amb un expert italià en dret constitucional que haurien de llegir tots els que, sense prou coneixements interpreten equivocadament el conflicte català.
Gennaro Ferraiuolo és professor de dret constitucional a la universitat Federico II, a Nàpols. Ja el 2016 va publicar amb el professor gallec Jorge Cagiao el llibre El encaje constitucional del derecho a decidir, on expliquen per què el “right to decide” tenia cabuda a la constitució espanyola. Fa poc es va publicar un nou llibre, en italià, La nazione catalana, que ha escrit juntament amb Cagiao i amb el professor de la universitat de Venècia Patrizio Rigobon. Al llibre s’hi explica de manera purament acadèmica i tècnica per què la repressió jurídica és un exemple de mala aplicació del dret, una aplicació que vulnera els principis fonamentals de l’estat de dret, cosa que l’estat espanyol sap perfectament i per això ho intenta tot per evitar que sigui objecte de debats a Europa. Seguidament (ben a desgrat, per la llargària), només un extracte dels punts principals de les manifestacions del professor Ferraiuolo.
(…) En els darrers vint anys, l’estat espanyol no s’ha preocupat mai de donar cap resposta política a tot allò que passava a Catalunya.
[Contràriament al que va passar al Quebec i a Escòcia] L’estat espanyol diu que els catalans no són un subjecte nacional, i no es mou d’aquí. (…) Si parteixes d’aquesta premissa, els catalans seran sempre aquell trosset de l’Espanya sencera que no tindrà mai la força numèrica per fer valdre la seva voluntat. (…) I si s’admet això, els catalans pel que fa a l’autodeterminació seran sempre una minoria de ciutadans espanyols que es mouen fora de la legalitat. (…) Això que passa és que no s’accepta Catalunya com a subjecte nacional. Admetre això no vol pas dir ser independentista. Senzillament vol dir adquirir un instrument per solucionar el conflicte nacional en termes acceptables des del punt de vista democràtic (…) per facilitar respostes polítiques a les demandes d’un poble.
(…) El títol del llibre “La nació catalana” pot semblar una provocació per a un italià qualsevol que ha crescut en la tradició d’un estat unitari. (…) Ningú no hauria de fer escarafalls perquè estat i nació no són sinònims i es pot ser nació sense estat. El problema és que l’estat espanyol no accepta que és un estat plurinacional. I de retruc aquest caràcter plurinacional no és reflectit ni estructurat en les estructures jurídiques i institucionals. (…) La resposta, ara, és penal. I és una resposta en nom de l’estat de dret, però que en realitat el nega, perquè en nega alguns dels seus pilars.
(…) El fet de no voler encarar el conflicte al pla polític posa l’estat espanyol en una situació en la que ha forçat alguns dels principis inherents a la democràcia, i Espanya s’arrisca a sortir-ne malparada. (…) Tot això no serà indolor per a l’estat espanyol i tindrà un cost per molt que s’esforcin a negar-ho.
[Sobre la reacció europea] Sóc més aviat pessimista, però es important no confondre la reacció de les institucions europees amb les que es pugui desenvolupar en l’opinió pública. (…) Jo crec que tot plegat crearà de mica en mica un estat d’opinió diferent del que es percep ara.
(…) Quan vaig ser a Barcelona fa unes quantes setmanes em pensava que em trobaria amb una situació de certa apatia i en canvi vaig trobar un context efervescent, amb debats interessants sobre el camí a seguir i noves estratègies. (…) Res no s’oblida i, per tant, per molt que s’hi esforci l’estat espanyol, la qüestió catalana no desapareixerà d’Europa, i en tenim per anys.
[Sobre l’intent espanyol d’impedir el nomenament de diputats catalans elegits] En el fons es denota una certa por i Espanya sap el perill que corre. (…) Aquí no es tracta de si Puigdemont o Comín assumeixen el càrrec. Allò que Espanya vol impedir, sobretot, és que se’n parli (…) perquè llavors emergiran llacunes i responsabilitats que vol evitar de tractar.
(…) El judici d’aquests dies és, en conjunt, surrealista, però allò que és més inconcebible del tot és que entre els encausats, amb peticions de penes altíssimes, hi hagi els presidents d’associacions; és a dir, persones que no han tingut cap càrrec polític. És tècnicament absurd. I tampoc no s’entén que els altres encausats siguin acusats de rebel·lió o de sedició. (…) L’única cosa que seria comprensible fora si van incórrer en alguna forma de desobediència per causa de la seva acció política. Però en el cas de Jordi Cuixart i de Jordi Sánchez és senzillament increïble i inconcebible. I demostra de manera clara allò que comentava abans sobre la manera d’entendre l’estat de dret.
(…) Cada vegada que hi ha una presa de posició per part d’intel·lectuals, experts o polítics que posa en dubte l’actuació de l’estat, la reacció és la de dir que els crítics no coneixen els fets i que les crítiques són fruits de la ignorància. En canvi puc assegurar que passa just a l’inrevés. Com més coneixement es té dels fets, més es condemna la manera de fer de l’estat espanyol.
[Sobre el coneixement dels fets a Itàlia] Segurament s’entén més que fa no pas tres anys. Però, certament encara s’entén poc. El problema és que a Itàlia hi ha moltes coses que no s’entenen. A les darreres eleccions europees la dreta ha tret el 66 % dels vots. I el 40 % l’ha tret una extrema dreta amb forts trets xenòfobs i populistes. Costa d’entendre, oi?
A poc a poc, la gent, a Europa en general, comença a entendre què passa a Catalunya. I amb el temps ho entendrà cada vegada més. I precisament això vol evitar Espanya.
El professor Ferraiuolo confirma en aquesta entrevista allò que molta gent fora de Catalunya no pot o no vol comprendre. Que ja no es tracta de la qüestió de la independència de Catalunya, sinó de la defensa de l’estat de dret, de la democràcia i dels principis fonamentals que constitueixen les bases de suport de la idea europea i que un estat que necessita mentides i perjuris per imposar-se perd qualsevol legitimitat. La veu del professor Ferraiuolo hauria de ser escoltada a tot arreu!
