Per a fer aquesta primera col·laboració amb els amics del Matí Digital, havia pensat escriure un article sobre l’actualitat política; tanmateix, ahir al vespre vaig trobar dins la tauleta de nit una dedicatòria que el President Pujol em va regalar quan jo tenia 7 anys. El President Pujol era per a mi un dels grans referents polítics i, després de tot el que ha passat, ho continua essent sense cap mena de dubte.
La història de Pujol és la història d’un home que ho va fer tot pel país, la vida d’un home que va patir físicament les pallisses d’un Estat criminal que l’empresonà tres anys per, simplement, haver servit a Catalunya i els catalans en la seva etapa de joventut fent pintades, repartint octavetes o participant en els Fets del Palau de la Música. És la història d’un català que entengué la necessitat de dotar a la nació d’una banca pròpia, la Banca Catalana. És la història de qui dotà a Catalunya d’una magnífica Enciclopèdia Catalana per equiparar la nostra cultura als cànons europeus. És una vida servint la comunitat des de tots els àmbits, també potenciant la campanya de “Volem Bisbes catalans”. És una trajectòria recuperant l’autonomia per a Catalunya, potenciant una basta llista d’infraestructures com hospitals, escoles, casernes de mossos d’esquadra i tota mena d’obres per enfortir la cultura catalana. I és, també, la història d’un home que busca el perdó per la falla que hagi pogut cometre.
El president va fer pública una carta explicant una situació -ja regularitzada- d’uns diners a l’estranger, uns diners provinents d’una deixa del seu pare tement que el seu fill ho perdés tot degut a la seva activitat política. Els temors no eren infundats, doncs, com hem dit, l’Estat ja l’havia empresonat per defensar el país en el passat. I amb totes les dificultats que això comporta, el president ens ho va explicar en una carta buscant el perdó i, el que és més important, l’expiació d’aquesta falta davant del seu poble. Qui ho ha donat tot pel país es va apartar personalment de la vida pública, renunciant als privilegis d’expresident de la Generalitat tot iniciant un camí massa aspre, injust m’atreviria a dir, que el permetés completar l’angoixant congost que representa el procés d’expiació.
I, llavors, un cop realitzada la difícil confessió, començà un espectacle vergonyós, un acarnissament previsible per part de l’Estat comptant, també, amb l’entusiasta ajut dels rivals que encara no havien perdonat que Pujol fos president 23 anys. Des de TV3 molts varen atacar-lo, oblidant que el President fou el responsable de dotar-nos d’una televisió i ràdio públiques. Des del mateix partit que ell creà, no pocs varen injuriar-lo buscant el benefici propi. En comptes de comprendre i valorar tot el que ha fet per nosaltres, tot posant-ho amb comparació amb el que hagi pogut tenir de falla, molts s’han llançat al seu atac ignorant la necessitat del perdó, oblidant també que en aquesta vida tots cometem errors, doncs com va dir Jesús de Natzaret: qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra.
En un dinar recent, al marge de tota activitat política, amb el president Pujol i uns amics vaig poder veure que el mateix president és també molt dur amb si mateix, segurament perquè l’expiació és un procés complicat; ara bé, m’agradaria recordar que tota persona sincera sabrà valorar que sense ell no estaríem on som. En el dinar, Pujol va dir aquesta frase de “mai havíem arribat tant lluny com ara”, en relació a la situació que viu el país. Llavors, no vaig atrevir-me a portar-li la contrària en persona, però crec que és una frase errònia, doncs, ara per ara, més enllà del camp de les paraules, encara no ha passat res substancial. En canvi, ell sí que va arribar lluny creant estructures reals, visibles i perdurables. Ell, essent autonomista quan era president, va dotar al país d’una força, una vitalitat i una presència (sols cal veure el desplegament dels mossos) que convertí a Catalunya en una entitat que, polint-la mínimament, té moltes més competències de les que podria somniar qualsevol nació abans d’encarar la secessió. És per tot això que el president Pujol ha d’anar amb el cap ben alt, sabent-se un dels grans servidors de la Catalunya moderna.
El veredicte que emet el judici de la història sobre els grans fills de les nacions -i Pujol n’és un- sempre és molt més just, irrevocable i lúcid que els atacs dels oportunistes o els enemics polítics. Els anys passaran, passarà l’actual parlament, desapareixeran els partits que avui coneixem, canviaran els règims polítics, però el fet viu de Catalunya podrà sobreviure i, no ho oblidem, si sobreviu (i no són poques les dificultats) serà en bona mesura per l’obra de govern d’un lluitador com Pujol.
