En la meva recent i breu estada a Barcelona, uns bons amics ens van portar, a la meva dona i a mi, al Museu del Born. En vàrem treure una impressió inesborrable. Com ha dit gent de diversos països en relació amb les barbaritats que van succeir durant la segona guerra mundial, amb el temps es poden perdonar moltes coses, però mai oblidar-les. Perquè oblidar siginifica facilitar que tornin a passar. La gran fita del Museu del Born és la lluita contra l’oblit. I crec que l’aconsegueix amb escreix. D’una banda s’ha aconseguit amb un mínim de mitjans, i gràcies a les noves tecnologies, un màxim de resultats, una presentació modélica, clara. Però tot i la perfecció dels resultats allò que, mentres visqui, em quedarà més gravat de la visita i que em va emocionar de debò va ser veure tants grups d’escolars visitant aquest “lloc de la memòria”.
Ja se sap: els escolars hi són portats i no tots ells tenen el cap en allò que els hi expliquen. Però en els nou o deu grups que visitaven el Born aquell matí hi vaig veure el mateix fenómen que fa pocs anys al Memorial del Mur de Berlin: eren pocs els que se’ls veia distrets i poc interessats. La majoria (i ho demostraven els seus rostres atents) absorbien els nous coneixements com xucla l’aigua una esponja seca. Per mi va ser altament emotiu veure com els nostres infants aprenen volenterosament allò que els vells a la seva edat no vàrem poder aprendre a l’escola, mentre ens omplenaven el cap amb les gestes del Cid, d’Isabel la Fanàtica i dels grans Conquistadores. És de suposar que aquestes visites escolars al Born per a ministre Wert seria una prova “d’indoctrinament catalanista” i de com cal “españolizar” els nostres infants.
Però, es clar, no són pas sols els infants els que al Born poden aprendre molt. També als grans ens dóna més d’un motiu de reflexió. Un és que una defensa de 5000 assetjats contra 40.000 atacants pot ser molt heroica, però si ens deixen sols está destinada al fracás i augmenta el nivell de les malvestats que venen després. Recordem quantes vegades ens hi han deixat de sols després del 1714. A la guerra del francés a finals del segle XVIII, els catalans van haver d’organitzar la defensa contra l’exércit revolucionari francés sense rebre cap ajuda d’Espanya. A la guerra del 1936-39, els espanyols es van preocupar de defensar Madrid fos com fos, però van permetre que els rebels ocupessin Mallorca creant així la base per a poder bombardejar Barcelona, quan volien. I no parlem ja de com França i Anglaterra ens varen deixar a mans d’en Franco, amb un pacte de no intervenció del que els feixistes no van fer ni cas. No és exagerat dir que els catalans sempre hem estat sols quan venia l’hora dels cops. I ara malgrat totes les manifestacions de simpatia de molts estrangers, en realitat tornem a estar sols. Aquesta vegada, però els parámetres i els métodes de la política internacional (almenys a Europa) són uns altres, ens en podem sortir i ens en sortirem. Si estem units, tants com poguem; si no oblidem qui va ser que després del 1714 i fins fa ben poc ens ha tingut “atados y bien atados”
La força més gran ara la tenim nosaltres si conservem vius la decisió i l’entusiasme que ha demostrat el nostre poble en les darreres Diades. L’encaix militar d’Espanya amb la OTAN va a favor nostre. L’encaix d’Espanya amb la Unió Europea i les seves normes democràtiques va a favor nostre. Tot ajuda, però només si ens mantenim ferms i units. Si ens deixem enganyar pel xou de la por espanyol, si no fem costat al nostre president com un sol home (ep, i dona!) ens caurà al damunt un nou Decret de Nova Planta (molt camuflat retóricament, és clar) que mirarà de completar l’escanyament financer i l’assecament identitari del nostre poble. Això és el que la lliçó del Born ens ha de fer tenir sempre present. I hem d’aconseguir grans i petits, optimistes i escéptics que la lliçó del Born no sigui inútil. I els escolars que vaig veure m’ho fan ser molt d’optimista.
