A cal Twitter, fa uns dies, SEAT Ibiza s’hi va convertir en tendència. (Allò que els amants dels anglicismes innecessaris en diuen TT o “trending topic”.) Resulta que n’han tret la cinquena generació. La cinquena! Els que tenim alguns anys encara recordem aquells anuncis amb la música de “People from Ibiza”. Pensem en aquella cançó i ens ve al cap Locomía, muscleres gegants en uns vestits llampants, smileys i tota aquella ximpleria que a la discoteca s’hi havia de ballar com si collissis raïm.
El cas és que jo n’he tingut dos, de SEAT Ibiza. Un el compartia amb ma germana i era d’aquells cantelluts. Era de la primera generació. El segon és de l’any 2001, segona generació. M’agraden els Ibiza perquè són resistents. Tant que, fins fa ben poc, pensava que després d’aquest en compraria un altre, en una mena d’etern retorn o espiral infinita. Fins que Miguel de Unamuno es va interposar entre aquella decisió i jo.
M’explico. Unamuno va viure sempre obsessionat amb la idea de la mort i la transcendència. Com transcendir, com viure més enllà de la mort, si déu no existeix? Va arribar a la conclusió que, almenys mentre durés el nostre record, d’alguna forma, seríem vius. Manrique (no Julio ni el dels Llacs Martiánez, sinó el poeta medieval) als seus versos immortals es referia a la vida terrenal, a la de la fama i a l’eterna. No cal dir que per a l’autor de les “Coplas” la vida de la fama també és passatgera i, per tant, de molta menys vàlua que l’eterna: “ubi sunt”, etc. Però per viure en el record cal que algú recordi. Així que l’altra cara de la moneda és el Miralles de Soldados de Salamina, de Javier Cercas. El soldat republicà que podia haver executat a sang freda el falangista Sánchez Mazas confessa que només té una raó per seguir viu: fer que, recordant-los ell, pervisquin tots els seus companys morts prematurament a la contesa civil. Sobreviure per reviure (Cercas) o viure en els altres (Unamuno). Heus aquí la qüestió.
El cas és que, quan comprem un cotxe de segona mà, pel mateix preu adquirim sovint una història. Com la Susanna, la meva dona, quan es va quedar el Peugeot de l’avi del Carles Vicén. Aquell 205 havia estat el darrer cotxe d’un aviador republicà. Conduir-lo per la plaça del Vi era, doncs, una mica com portar un Polikàrkov I-15. Per cert, que quan el vam donar de baixa (“me l’enduc gratis, i doneu-ne gràcies”) va ressuscitar: el vam retrobar al carrer de Vistalegre de Martorell. I això que avui dia hi ha pocs miracles.
Per què aquesta fal·lera pels cotxes que algú ha tingut abans? Perquè, fins i tot fora de les faules, els objectes ens parlen. Només cal que els escoltem. Per això poden ser un llast del qual ens vulguem desempallegar: poden dir-nos massa coses. Altres cops, en canvi, ens ajuden a recordar precisament aquells que no volem oblidar. Tot plegat per culpa de les metonímies: si A era de B, A és B. Hi ha algunes metonímies tan pesants que ens esclafen.
Així que tornem a l’Ibiza i a Unamuno. L’Ibiza ens el vendrem perquè aviat tindrem un Clio. Però no un Clio qualsevol, sinó el que el meu sogre Juan, que en pau descansi, li va regalar a la meva sogra. Conduir aquell cotxe blau, per sort, no és tornar a la Guerra Civil, però sí que és fer una regressió als anys (panta rei, vita flumen: Manrique) en què la meva filla gran era petita i la petita encara no havia nascut. L’agüelo l’anava a buscar a la llar, hola, Loli. Què fa el Carles? El cotxe del seu avi ha ressuscitat, l’hem vist a Martorell, diria el meu sogre, que peixia la meva filla gran, aleshores petita. Cinco lobitos. I reia amb aquell riure rogallós de fumador empedreït de Ducados. Qui va estimar tant és just que sigui tan estimat.
Malauradament, encara que els cotxes poden ressuscitar, les persones no acostumen a fer-ho. Per això ens hem de conformar a preservar el seu record a través dels objectes, encara que el principi d’Arquímedes ens obligui a desplaçar un volum d’Ibiza indestructible per un volum equivalent de Clio. M’agradarà pensar mentre el condueixi que el meu sogre me l’ha deixat una estona i que quan l’hi torni anirà a la llar a buscar la meva filla petita que ja tampoc no ho és.
