El món que hi ha al si de l’infant no el sabem. Diria, però, que en l’interior de l’infant hi ha impresa tota la creació de l’univers al complet, si bé l’anirà descobrint a poc a poc fins allà on l’experiència vital i intel·lectual li permetin; o un dia tindrà una revelació de cop sobtat i en quedarà meravellat encara que potser no en sabrà explicar l’emoció; o no en sabrà mai res, d’aquest món més enllà del físic, perquè el seu esperit roman adormit a la percepció de l’esperit que l’inflama com llàntia pentecostal.
No sé exactament quan vaig tenir consciència que era sensible a l’art i a l’escriptura com a una forma d’art, i ambdues com a formes de coneixement de la realitat més profunda de coses i fenòmens. Perquè saber-ho de manera intuïtiva segur que el meu cor ja ho sabia des del moment en què la més petita cosa observada brillava al meu interior com brilla com un diamant un gra de sorra quan li toca la llum del sol. Aquesta era la meva realitat perceptiva ja des de l’època en què enmig dels altres pàrvuls experimentava aquella solitud fecunda que no allunya de res ni de ningú sinó que, ans al contrari, de manera cordial acosta a l’ànima la naturalesa de tot ésser i cosa creada. I és així com tota cosa i ésser contemplat s’exalça i reverbera a l’interior com un calze ofert al misteri.
No descobreixo res que no se sàpiga, que alguns ja han descobert molt abans amb la seva pròpia lluminositat. Tot i sentir-ho i viure-ho de manera aprofundida encara no ho havia posat per escrit, però, com sí que va fer Odilon Redon (Burdeus, 1840 – París, 1916). Aquest artista plàstic està considerat el màxim representant del simbolisme pictòric francès, aquell moviment que s’oposava al realisme i a l’expressionisme, i que compartia amb la literatura la recerca de l’art més elevat. És a dir: aquell art que conté la dimensió espiritual de l’existència i que considera el món com un misteri a desxifrar en tots els nivells de la seva manifestació física i espiritual.
«No puc dir quines han estat les meves fonts. Estimo la naturalesa en totes les seves formes: l’estimo en el més mínim bri d’herba, en la flor humil, en l’arbre, les terres i les roques, i en els cims i les muntanyes majestuoses. A totes les coses pel seu caràcter en si, més que en conjunt. També reacciono profundament davant del misteri que es desprèn de les solituds», va escriure Odilon Redon el juny de 1903.
Trobar un eco tan bessó de les pròpies inclinacions i sentiments en algú admirat pel seu art que jo en diria al servei de l’invisible que fa possible el visible, fa companyia i dona escalf al cor. Que si bé sap del seu sentir profund i individual, en realitat ho és en part, ja que, tal com es veu en les reflexions d’Odilon Redon, els éssers humans participem d’un mateix foc i llum creadora, Déu per als creients. Per aquest motiu poc es pot dir, si no és inspirat, de la mà que crea. Perquè qui crea enamorat de l’Amor sap que la mà és aconduïda per aquest foc i llum creadora. I és per aquesta raó que la mà que crea obeint un talent, en realitat obeeix a un més gran talent que resideix en l’inconscient, en el desconegut, en el misteri que només Déu sap, i no és una frase feta sinó l’afirmació de la consciència de la migradesa davant l’immens. L’ésser que crea, tal com jo el visc, participa del magnífic tremolor de l’univers que no sap –la immensitat és còsmica-, així com el sap com ja el sabia aquell infant del qual guarda el cor al seu interior. L’ésser que així crea no espera res de manera interessada perquè comprèn que les coses són per elles mateixes. Tan sols desitja arribar a exposar una imatge que les mostri en la seva naturalesa íntima, o a escriure aquella paraula que li fa estimar tant la vida i les seves formes tal com són. Perquè amb les seves llums i ombres, les formes de la vida són ferment per a la creació d’emoció i bellesa, per a la creació d’art.
