En una recent i imprescindible monografia sobre el Papa Bo, “Sapientia Cordis, de Roncalli a Joan XXIII”(Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004) Dom Hilari Raguer i Suñer ens ressuscita (si no fos pel P. Raguer! qui troba una conferència de l’arquebisbe de Bolonya a l’Istituto Luigi Sturzo de Roma l’any 1965?) una curiosa i intel·ligent classificació de l’home davant la cultura: hi ha persones que creen cultura, hi ha persones que simplement la consumeixen; fins aquí, res fora de la lògica més cartesiana. Els primers, són els “homes de les fonts”, però els consumidors (i aquí hi ha la genialitat del cardenal Lercaro) poden ser o bé “homes dels manuals”, o bé “homes dels assaigs i les monografies”. Els homes dels manuals són els que s’han format amb les recensions de les enciclopèdies i els manuals: trossos i resums, més o menys digestibles, però en tal que digerits, mutilats i esmossats; els homes dels assaigs i les monografies, són “massa sensibles i problemàtics per acontentar-se amb els manuals, i no són prou profunds i personals per a poder-se alimentar principalment de les fonts”. Experiències sens dubte formatives, però també lamentablement vicàries; en un mot: terregada (culturalment parlant).
Aquesta aguda i amable distinció ens venia a la memòria llegint a l’AVUI aquest estiu passat que el President del Comitè de Govern d’UDC posava Chesterton entre les seves lectures preferides.
Gilbert Keith Chesterton era sens dubte, i atenent a la definició de Lercaro, un home de les fonts, doncs només aquests són els capaços de donar salts endavant: “són els homes d’una cultura essencialitzada que ja no té temps i en tot cas i sobretot és la cultura del futur”. I, per tot això, són capaços d’esdevenir, ells mateixos, fonts.
Malgrat el perill de caure en el vell i nacional pecat de “l’elefant i el problema català”, obviant per sobradament ben descrita per Sagarra o Pla la visita de Chesterton a Catalunya, i amen dels estudis de la professora Coll-Vinent sobre la recepció catalana dels eduardians, voldríem subratllar aquí la importància substancial que Chesterton ha tingut a la formació de la cultura del nostre vell partit, com una de les deus que amb els anys ha nodrit, més enllà d’una doctrina, si se’ns permet, fins i tot un tarannà.
D’entre les conegudes fonts que inspiren la fundació d’Unió, que per no estendre’ns resumiríem en una democratització i nacionalització del vell tradicionalisme, cal esmentar una sèrie de noms propis: Torras i Bages, Maragall, Cardó, Balmes, Sturzo, Mounier, Maritain… i també Chesterton.
La condició d’addictes al polígraf anglès no és exclusiva dels seus coetanis catalans d’Unió, certament, però, aprofitant que fa tres anys del centenari d’Herètics, voldríem fer constar que la nòmina dels chestertonians d’Unió és prou notable com per a que l’encapçali Pau Romeva, fundador d’UDC i diputat autonòmic famós per la seva honesta i coherent defensa de la llei de contractes de conreu, un dels seus pocs traductors al català (Herètics, Allò que no està bé en el mon) i notable prologuista, i cal també esmentar, tot i que pròpiament no consta la militància formal, Josep Maria Capdevila, primer director d’El Matí, publicació que acull el manifest fundacional d’UDC i durant anys se’n considera l’òrgan oficiós, i al qual Chesterton venia els seus articles a duro; i un altre signant il·lustre del Manifest Fundacional, Maurici Serrahima, qui anys més tard deixaria escrit que “Chesterton i Capdevila han estat els meus primers mestres veritables”; el senyor Coll i Alentorn, de la segona “fornada” de militants d’Unió (de la que formava part Carrasco i Formiguera), en l’única conversa llarga que conservem amb entranyable record, sobre terres del Coll de Panissars ens comentava als, entre ells el signant, aleshores cadells (i embrions) de militants democristians sotasignants que “tots els d’Unió d’aquella època havíem llegit Chesterton” i ens encomanava amb èmfasi la lectura d’alguns dels títols més “polítics”, com ara l’home que sabia massa coses, exemple novel·lat de l’actitud política personal, que Gilbert i el seu germà Cecil Chesterton adopten davant de la corrupció, de falses raons d’estat i del ferm sentit final de patriotisme, o una frase de l’Autobiografia: “potser la religió no és l’opi dels pobles, però la filosofia és l’opi dels polítics”. Cal repassar amb una certa freqüència El compromís polític del Germans Chesterton, (Barcelonesa d’edicions, 1989) del mestre Jordi Galí per a refrescar-se sobre aquests dos títols.
Chesterton és per aquelles primeres promocions d’Unió, com per a molts dels de les que ens en sentim hereus, no només un agradable i molt recomanable lectura d’estiu, sinó una font continua de reflexió sobre la llibertat dels homes i la llibertat, social i política, dels pobles, i el compromís personal que cal que hom adopti en coherència amb allò que troba que no està bé en el món.
Joan Capdevila i Esteve
Director
El Matí Digital
