Des de fa anys, massa anys, el líder d’Unió ha estat qui ha afaiçonat el partit i no a l’inrevés. Ens els darrers temps la identificació del partit amb el seu líder ha arribat a extrems que sobrepassen qualsevol lògica democràtica en un partit polític del primer món. La veu d’Unió ha arribat a ser única, si més no cara enfora.
L’opinió d’Unió era l’opinió de Duran, el doble joc d’Unió era el doble joc de Duran, l’ambigüitat d’Unió era l’ambigüitat del seu líder, sense matisos, sense discussions, sense discrepàncies.
I el partit idealista de les dues ànimes -les persones i el país, sense pal·liatius, sense eufemismes-, ha anat morint poc a poc, buit de contingut i de raó ser. De raó de ser profunda, volem dir, que ni sigui pura conveniència i utilitarisme. Unió ha anant desganant-se a còpia de manca de compromís, de manca de idees, de manca d’intel·lectuals, de manca de valentia.
El procés l’ha posat davant del mirall i la reacció fins ara ha sigut la de fugir d’estudi i enrocar-se en una pretesa opinió i via pròpia al respecte. Però aquests dies, davant de la pregunta oficial –una obra mestra de cinisme- que es planteja als afiliats per decidir la posició oficial del partit davant la cruïlla del 27-S, una part important de la militància ha comprès que Unió no pot mantenir-se en una banda quan el país està maldant per la seva supervivència.
El proper dissabte escoltarem els últims cants del cigne d’Unió perquè els que fins ara, en còmplice silenci, han gaudit de les plàcides aigües sota l’aixopluc del seu líder, migraran, potser massa tard, seguint el cant de la sirena de la independència. I ningú no deixarà ressorgir de les seves feixugues i endeutades cendres un nou partit que repeteixi el miratge de Duran.
